La relació entre Manoel de Oliveira i l'univers de Luis Buñuel no és casual. Si repassem la fascinant filmografia del cineasta portuguès veurem que alguna cosa de profundament macabra i buñueliana es filtrava a l'interior de Los caníbales, una òpera tragicòmica filmada als anys vuitanta o en el cínic sainet replet d'humor negre anomenat La caja, rodada per De Oliveira l'any 1993. L'humor marcadament ibèric de De Oliveira i la seva peculiar concepció del món, capaç de despullar amb eficàcia els vicis i virtuts de la societat burgesa estableixen un curiós vincle. El més curiós del cas és que, en certa manera, De Oliviera podria ser considerat un coetani de Buñuel, ja que el seu primer treball cinematogràfic Douro, faina fluvial és del 1931, tres anys després d'Un chien andalou i del mateix any que L'âge d'or. El miracle de la longevitat de De Oliveira el converteix en l'únic hereu viu d'aquell univers proper a l'avantguarda surrealista, encara que la seva obra no hagués tingut gaire transcendència en el moment en què va ser realitzada.

La relació entre Buñuel i De Oliviera sembla que arriba a un moment de plenitud a partir del moment en què el cineasta decideix donar continuació a una de les obres clau de Buñuel, Belle de jour, filmada fa quaranta anys a partir d'una novel·la de Joseph Kessel. En el moment de proposar-ne una continuació, De Oliveira no pretén ni fer un remake, ni posar-se sota el món estètic de Buñuel reprenent la pel·lícula a partir del seu guionista Jean-Claude Carrière. De Oliveira decideix reprendre només un motiu secundari per tal d'establir una reflexió sobre els límits del masoquisme plantejats per Buñuel i la força que el desig pot tenir amb el pas del temps.

El protagonista de la pel·lícula és el personatge de Henri Housson –interpretat pel mateix Michel Piccoli– que en el transcurs d'un concert es creua amb Séverine –Bulle Ogier, que substitueix Catherine Deneuve– la dona burgesa que vivia una doble vida i amb qui el personatge va tenir una relació fosca trenta-vuit anys enrere. El rencontre entre els personatges no funciona ni com una trobada nostàlgica, ni com un retrobament, ni com un joc de seducció dut a terme entre dos personatges que ja no poden desitjar-se. De Oliveira parteix de l'existència d'un secret sexual que anirà sorgint al voltant d'un seguit de converses.

Tenint en compte la curta durada de la pel·lícula i el fet que l'acció es concentra en quatre seqüències principals, es pot pensar que De Oliveira ha allargat el material propi d'un migmetratge. La veritat, però, és que De Oliveira juga a fer present un món, en aquesta ocasió una certa idea de París com a ciutat de la cultura, per tal de mostrar com alguna cosa amagada es filtra en la relació que duen a terme els personatges principals. Probablement, Belle toujours està lluny de les grans pel·lícules de De Oliveira, però funciona com una peça iconoclasta, feta des de la llibertat i la lucidesa.