De quina manera el cinema pot arribar a documentar la complexitat del món? Com la càmera pot atrapar la veritat que sembla prometre la seva capacitat de registre? N'hi ha prou de creure en l'adscripció del cinema cap allò visible per acabar certificant de què és capaç d'atrapar la complexa realitat? No hi ha aspectes de la realitat que una càmera no podrà capturar i que sembla que es fan volàtils? Totes aquestes qüestions travessen de manera directa o indirecta una part substancial d'uns debats que no han parat de plantejar-se alguns directors autoconscients que entenen que el cinema no és només un exercici narratiu, sinó un camí de reflexió sobre la manera com podem acabar establint metàfores sobre nosaltres mateixos. No n'hi ha prou d'afirmar que el cinema documental estableix un discurs sobre les coses tangibles i que la ficció serveix per crear faules que documenten la nostra realitat sinó que cal interrogar-se sobre els processos que fan possible la creació de determinats discursos. Si observem de manera atenta allò que ha passat en els darrers temps amb cert cinema realitzat a Barcelona veurem que es va començar amb un clar desig de documentar la realitat, i els processos que han portat la seva desaparició –En construcción, de José Luis Guerín, o El cielo gira, de Mercedes Álvarez–. Més tard, el documental va orientar-se cap a un altre terreny de reflexió en el qual la qüestió fonamental ja no radica tant a captar les runes d'un món que es transforma sinó reflexionar sobre els límits de la mirada cinematogràfica en un moment de mutació del mitjà, Dies d'agost, de Marc Recha, o La leyenda del tiempo, d'Isaki Lacuesta, en poden ser dos exemples. Aquesta setmana s'estrena al cinema Casablanca de Barcelona la pel·lícula Bolboreta, mariposa, papallona, de Pablo Garcia, un film que no para de moure's per la difusa frontera que separa el documental i la ficció per donar resposta a algunes de les preguntes amb les quals encapçalàvem l'article. El títol de la pel·lícula fa referència a la manera com es diu papallona en gallec, castellà i català. La papallona és un insecte volàtil que es fa escàpol de manera semblant als sentiments que pretén atrapar una càmera cinematogràfica.

Les tres llengües que marquen el títol de la pel·lícula es refereixen a tres espais per on es desenvolupa el joc de miralls sobre els límits de la mirada que proposa Pablo Garcia. La Bolboreta del títol ens remet a un poble de la costa gallega on dos cineastes decideixen enregistrar un documental sobre les formes de vida i el sentiment de la gent. La mariposa és la llengua castellana que parlen la parella de cineastes de ficció –Fele Martínez i l'actriu canària Tzeitel Rodríguez– que volen convertir el seu treball en una reflexió sobre el poder testimonial de la càmera. Finalment, la papallona del títol català fa referència als nens d'un petit poble català –Mura– que aprenen amb el cineasta Pablo Garcia a fer cinema. Fabriquen les seves càmeres amb cartolina, dibuixen les escenes i acaben imaginant-se la pel·lícula que es filma en el poble gallec. L'exercici metalingüístic que proposa Pablo Garcia, que fa uns anys va mostrar les seves inquietuds en la pel·lícula Fuente Alamo, acaba mostrant-se com un exercici fràgil que, en lloc de conduir cap a una història perfectament tancada, acaba transformant-se en una història oberta en la qual l'hipotètic relat apunta coses que no poden concretar-se. La càmera capta moments que no poden destruir el joc que proposen amb les pròpies aparences. No és cap casualitat que comenci amb la imatge dels dos cineastes llegint un llibre sobre Joaquim Jordà. En certa manera el seu discurs acaba revelant la crisi generada per la seva absència, la idea que hi ha un cinema que busca camins que no acaba de trobar i que converteix la descripció del trajecte de la recerca en la clau de la pròpia obra.