Un dels problemes endèmics del cinema espanyol radica en el fet que malgrat que intenti canviar de camí i vulgui disfressar-se de novetat i modern, acaba anant a parar sempre a uns llocs comuns que el tanquen i no el deixen escapar. Bajo las estrellas, de Félix Viscarret, premiada en el darrer festival de Màlaga, podria ser considerada com una pel·lícula modera, propera als aires d'un cert cinema independent americà si no fos perquè és incapaç de treure's la xacra del costumisme i perquè sense proposar-s'ho acaba anant a parar a una de les pel·lícules mítiques del cinema espanyol dels anys cinquanta, Muerte de un ciclista, de Juan Antonio Bardem.

Què té a veure el clàssic de Bardem amb la història d'aquest trompetista contracultural que torna al poble dels seus orígens? Com en la pel·lícula de Bardem, en un moment de Bajo las estrellas ens trobem dos personatges –en aquest cas el trompetista i el seu germà escultor– que atropellen algú en una carretera i l'abandonen sense socórrer-lo. Aquest fet, que Viscarret posa sota la boira, provoca una crisi de culpabilitat en un dels personatges, trenca la seva relació i acaba desencadenant uns fets tràgics. Als anys cinquanta, la culpabilitat desencaixava una parella burgesa –Lucía Bosé i Albert Closas–, en el món actual aquesta fa que els personatges que sembla que es mouen sense un destí prefixat, acabin trobant la desesperació o una possible reconversió vital. Els paral·lelismes que podem establir entre Bardem i Viscarret no tenen res a veure amb una certa idea del remake, fins i tot, diria que actuen de manera inconscient. És cert que en el moment de fer la pel·lícula, Viscarret semblava que pensava en moles de models que no passen per la pel·lícula de Bardem, però de manera inconscient es filtra alguna cosa que fa que, sense que se n'adoni el cinema espanyol, que vol ser nou, acaba remetent-se al passat i no surt del món on es troba atrapat.

Bajo las estrellas vol ser la tragicòmica història d'un antiheroi, d'un perdedor irremeiable, que viatja al lloc dels seus orígens i intenta mostrar una poètica del desarrelament. El personatge no prové de la tradició narrativa espanyola, sinó d'una certa poètica del cinema independent americà cap al qual la pel·lícula es vol remetre. Curiosament, però, des de la segona seqüència de Bajo las estrellas, en què l'antiheroi prefereix anar al lavabo que anar a veure el seu pare moribund al llit, es filtra una certa dosi costumista que vol trobar un model d'humor negre, però que contínuament cau en solucions fàcils. Bajo las estrellas promet més del que dóna i fracassa perquè en lloc d'implorar una lògica particular de l'absurd, cau irremeiablement en el costumisme, la vella xacra del cinema espanyol.