En un moment de Zodiac, David Fincher reuneix els obsessionats perseguidors del psicòpata assassí a l'interior d'un cinema. Tots plegats van a veure Harry el Brut, la pel·lícula de Don Siegel on un psicòpata anomenat Scorpio, que envia criptogrames a la policia, acaba sent assassinat per un policia poc metòdic. La ficció sembla solucionar fàcilment les coses i ajustar les lleis a les seves necessitats. Però tots ells constaten amb certa frustració que l'assassí del zodíac, en canvi, continua fent-se escàpol i que totes les fórmules que han utilitzat per atrapar-lo resulten inútils. Han passat els anys i res no ha pogut ser demostrat, en canvi, el mite ha acabat alimentant una ficció. La realitat apareix com quelcom força més complex que les històries de psicòpates que ofereix la gran pantalla i que no fan més que alimentar les llegendes.

Zodiac de David Fincher no és l'altra cara de Harry el Brut, sinó sobretot l'altra cara de Seven, la pel·lícula de Fincher que dotze anys enrere mostrava com l'existència d'un criminal comportava un joc de pistes hermenèutic, al final del qual hi havia sempre una resposta. A Zodiac, el món de la raó instrumental encarnat per dos detectius, un periodista i un dibuixant gràfic d'un diari no para d'estavellar-se. L'assassí es transforma com a símbol del caos, que desarticula l'ordre cívic i que la justícia es proposa exterminar segons els paràmetres de la raó. Els policies busquen infructuosament pistes que els condueixin cap a una solució del cas. El periodista es creu més llest que la resta dels humans i descobreix antecedents criminals del psicòpata. El dibuixant revisa el cas i intenta lligar les proves a partir d'una complicada recerca de les referències amagades en els criptogrames. Tots intenten que la seva racionalitat pugui donar sentit al caos, però aquest sempre es fa escàpol. Zodiac demostra que la raó no pot donar resposta a les motivacions irracionals d'un criminal, ni tampoc no pot acabar ajustant a les seves necessitats uns esquemes que escapen als seus paràmetres tancats. David Fincher no fa res més que seguir l'empremta que va deixar Fritz Lang a les seves pel·lícules M i Mentre Nova York dorm.

Zodiac és també la història del fracàs del cinema de ficció per donar compte de la realitat. No només la raó intenta quadrar el món, sinó que també ho ha intentat el cinema clàssic de ficció. L'assassí Scorpio, de la pel·lícula Harry el Brut, acabava sent eliminat perquè el film pogués finalitzar i alliberar l'espectador de l'angoixa; el psicòpata de Seven, encarnat per Kevin Spacey, era descobert perquè l'espectador volia que se'l castigués. En canvi, el psicòpata de Zodiac només és una ombra, és una hipotètica sospita que la llei no pot materialitzar, però de la qual el relat cinematogràfic tampoc pot arribar a donar compte. Fincher acaba construint una complicada bomba d'artilleria que esclata dins del món de la ficció, en qüestiona els mecanismes i ens acaba anunciant que, en un temps d'emergència de la realitat, les lleis de la causalitat potser ja no tenen sentit.