En els primers moments de La soledad, una dona, Adela –excel·lent Sonia Almarcha–, deixa el camp per viure a la ciutat. S'instal·la al pis d'uns amics, on comparteix despeses i pot gaudir d'una habitació. Des de les primeres imatges, Rosales fa evident la idea que els personatges comparteixen l'espai, però que malgrat la convivència cadascú sembla viure aïllat en el seu món. Per tal de fer efectiva, en l'aspecte visual, aquesta idea potent, Rosales decideix utilitzar com a recurs tècnic la polivisió. En un 30% del metratge de La soledad la imatge està partida, el camp visual es divideix en dos, cosa que serveix per reforçar la idea que cada personatge és presoner del seu propi espai i que la solitud s'imposa enmig d'un entorn en què la comunicació humana sembla haver-se debilitat. Un món en què entre allò dit i allò vist hi ha sempre alguna cosa amagada. Un món en el qual els dolors i les angoixes marquen una existència en què viure i sobreviure, molt sovint, es confonen

Fa quatre anys, a Las horas del día, Jaime Rosales havia decidit dur a terme un curiós experiment posant la banalitat de la vida urbana en un primer terme. La monotonia de la vida quotidiana creava un determinat malestar, del qual podia acabar sorgint un ésser monstruós, un assassí que matava sense saber per què ho feia, potser només per tal de certificar el pes del seu sentiment d'indiferència. La soledad sembla voler articular-se segons l'esquema de les històries creuades. Al llarg de la pel·lícula seguim bàsicament dos destins. Després d'instal·lar-se a Madrid, Adela viurà uns fets traumàtics que la tancarà cap al dolor de la pèrdua. Mentre Adela sobreviu, Antonia, una dona gran, veu com les seves tres filles no paren de discutir pels diners del patrimoni familiar. El creuament de destins està marcat, però, per un treball rigorós d'exploració sobre la banalitat quotidiana que no desemboca en els esquemes propis del thriller com a Las horas del día, sinó cap al registre del melodrama. El destí de les dones que poblen la pel·lícula acaba sent tràgic ja que alguna cosa terriblement sòrdida marca la seva existència i queda camuflat entre els diàlegs que expressen la seva banalitat i les seves conductes.

Jaime Rosales construeix La soledad com una pesada maquinària racional, en la qual el desig d'estilització de la imatge i la recerca d'un acurat treball formalista acaben imposant-se. Tota la pel·lícula està rodada en càmera fixa, i la dialèctica entre el pla i el contraplà no para de mostrar una certa tensió gràcies al recurs de la polivisió. L'excés de racionalitat fa que a vegades produeixi la sensació de ser una pel·lícula de laboratori. És cert que dins de les imatges hi ha moments d'emoció i un seguit de grans treballs interpretatius, però és evident que alguna cosa impedeix que el film esclati i s'imposi com la proposta més interessant que ens ha ofert el cinema espanyol aquesta temporada.