A on es troba actualment el veritable cinema independent americà? Fa uns anys la resposta a aquesta qüestió semblava fàcil ja que el cinema americà passava per uns circuits allunyats dels estudis que tenien la seva millor plataforma en el Sundance Film Festival, creat per l'actor Robert Redford. Al cap d'uns anys, l'anomenat cinema independent americà s'ha academitzat, les seves fórmules s'han repetit incansablement i sembla no trobar força per renovar-se, ni per impactar el públic. A més a més, els nivells d'experimentació que podien oferir determinades produccions independents sembla refugiar-se en el territori dels blockbussters. Així, hi ha més investigació formal en una producció d'estudi com ara Zodiac de David Fincher que en bona part del cinema independent. Aquesta paradoxa ha provocat que el mercat de cinema independent hagi anat devaluant-se a la recerca de temes d'impacte o de fórmules políticament incorrectes.

Half Nelson de Ryan Fleck podria considerar-se com la clàssica pel·lícula independent en la qual les bones intencions són sempre més importants que els resultats finals. Una pel·lícula que s'imposa a partir d'una història sentimental que vol jugar amb un rerefons escandalós. La pel·lícula sembla centrar-se en la vida d'un professor, Dan Dunne, que treballa en un institut i s'ocupa de donar suport a un grup de nens difícils. Un dia, però, les coses comencen a canviar quan una alumna de tretze anys troba el professor als lavabos de l'institut prenent una dosi de crack. El professor es converteix en una víctima de la seva addició a les drogues, en un ésser amb una vida sentimental destrossada i amb problemes d'afecte. La relació paternofilial que estableix amb la jove i el desig que sent per salvar-la de situacions complicades no triguen a transformar-se en la base central de la pel·lícula. Half Nelson no para de moure's entre l'escàndol i els bons sentiments, entre la polèmica forçada i unes quantes dosis d'humanisme, sense que en cap moment sorgeixin imatges potents, ni una mínima voluntat d'establir una reflexió sobre el model d'escriptura que vol plantejar el relat. Els millors moments de Half Nelson tenen a veure amb l'obsessió que el personatge del professor té per explicar als alumnes la història recent i en la forma com utilitza les imatges de noticiaris per explicar tot allò que moltes vegades els professors obliden en les seves classes als instituts. La pel·lícula, però, no va més enllà, i acaba reduïda en una mena de llimbs dels justos, dels quals només pot acabar sortint un cert sentiment d'indiferència.