No sé si sóc objectiu, però em sembla que aquestes eleccions municipals que deuran tenir lloc avui –ho dic fent la trampa corresponent– a tot l'Estat espanyol són les que s'han produït amb menys entusiasme, amb més indiferència de les que han tingut lloc des de la restauració del règim democràtic. He procurat llegir el que em semblava més interessant per a mi: les proclames dels partits de Reus, Tarragona i Barcelona i una part d'informació general sobre el tema d'alguns diaris. M'ha semblat endevinar –com a la majoria de lectors i de seguidors dels mitjans de comunicació, em penso– molta fredor, força desinterès, i una fe escassa i esfilagarsada flotant en l'ambient públic. Als polítics, als futurs càrrecs, jo diria que la poca fe se'ls fa evident en la falta d'idees i en la falta d'espurna a l'hora d'exposar les que han segregat. Què han promès tots els nostres polítics que no fos previsible? I quins sistemes per realitzar-ho han apuntat que facin pensar en la feliç execució de les promeses? Ha sortit alguna proposta original capaç d'entusiasmar, d'engrescar? Algú ha suggerit alguna drecera per fer les coses inexcusables i previstes amb gran estalvi de diners i de temps? No; ningú. Entre els de Barcelona només el líder que políticament –políticament– em resulta més ingrat, m'ha sorprès fent una al·lusió per ràdio i em quedo amb el dubte que no em traís la meva oïda, que des de fa unes quantes temporades em fa figa. Em refereixo a una intervenció del senyor Alberto Fernández Díaz, alcaldable pel Partit Popular a Barcelona. Una de les coses per les quals em va semblar que es preocupava el senyor Fernández va ser pel tema dels aprenentatges professionals sobre els quals hi ha la legislació corresponent, les canalitzacions oportunes, però que, possiblement, per la importància que té el tema, són insuficients. No era el tema més important que tractava l'alcaldable Fernández, però em va sorprendre que el tingués en compte perquè és un assumpte que la majoria dóna per resolt quan, segurament, encara hi ha moltíssima matèria per debatre. El progrés tècnic no ho ha solucionat encara que ho sembli.

Per cert que, fins aproximadament cent anys enrere, la nostra societat rural i urbana es basquejava per deixar ben preparat el futur professional dels fills barons. La majoria de la gent –la majoria de la gent era poc adinerada– buscaven, a uns quants anys vista, el compromís d'algun artesà, d'algun menestral perquè reservés una plaça d'aprenent per al fill. La gent volien, per als seus fills, un bon ofici. «Un bon ofici és millor que alguna carrera», deien. «Amb l'ofici, pots guanyar-te la vida per tot el món», reblaven. I a les ciutats, als caps de comarca especialment, amb deu i fins amb quinze anys d'antelació, estava previst el cens laboral més tendre que havia d'aparèixer, en uns compromisos amb fama merescuda d'una gran serietat. Els pretendents tenien, en principi, on escollir: fusters, boters, moblistes, ferrers, manyans, llauners i derivats de les indústries quan n'hi havia. Era curiós el que succeïa amb els pretendents dels pobles rurals que no tenien tan avinent el taller, l'obrador o l'amo. Els era difícil trobar un lloc d'aprenent en un autèntic ofici. No els tocava cap altre remei que acudir al comerç molt variat i com més gran menys interessant per al que volia trobar un lloc de treball per aprendre. Ja tornaven a moure's a la segona fila. Primer l'hereu els havia deixat sense les finquetes. O sense les finques.