La llista dels films presentats en les diverses seccions del festival de Canes, que s'acaba avui, permet constatar la participació de productores de diversos països en bona part dels productes cinematogràfics actuals. No és nou, però és més generalitzat. Amb l'excepció del cinema nord-americà, amb una indústria i un imaginari encara tan potents que el fan autosuficient, tot i que també pot tenir-se present que la francesa MK2 ha produït el nou film de Gus van Sant, aquesta constatació implica que no sigui possible parlar d'un cinema com a reflex d'una identitat nacional o cultural? I, per això, de la realitat social o de l'imaginari del lloc on s'ha rodat el film? Malgrat la globalització i la possible desterritorialització del cinema, no ha de ser així de manera inevitable. Encara que l'hagi produïda Marin Karmitz, Paranoid Park, de Van Sant, mostra part de la geografia de Portland i el desempar dels adolescents nord-americans. A través de diversos films projectats a Canes, el cinema del present, sense renunciar a una dimensió estètica, ha reflectit alguna cosa que està passant o que ha passat a Turquia, Romania, l'Iran, Israel i, entre altres llocs, els EUA.

En el festival de Canes de l'any passat es van projectar dues pel·lícules catalanes de naturalesa molt diferent, Honor de cavalleria i Salvador, que tenien a veure amb Catalunya. Amb la seva particular adaptació d'El Quixot, la primera feia present la llengua i un paisatge, i la segona revisava un episodi de la història recent del país. En aquesta edició s'han presentat com a films de producció catalana La soledad (a Un Certain Regard), Savage Grace (a la Quinzena de Realitzadors) i El orfanato i Yo, a la Setmana de la Crítica. Però el fet que hi hagi participació catalana en la producció, a vegades mínima, no els converteix en films catalans. Almenys si es considera que el cinema no és només indústria.