S'està produint un fenomen que, si no és preocupant, almenys cal tenir-lo en compte i prendre'l en consideració a l'hora de dissenyar l'estratègia correcta en el camí de la independència de Catalunya. D'un costat, sembla que en períodes no electorals, el sentiment sobiranista va en augment entre els catalans i s'escampa per la societat civil i, també, per la societat de negocis. Potser només es tracta d'una sensació, però la fa. D'altra banda, quan arriben unes eleccions, els sondejos i després els resultats oficials demostren que el sentiment creixent no es transforma directament en vot. I de vegades, succeeix el contrari, que el vot independentista decreix. Potser poc, però decreix, bé que consolidat en uns mínims que el situen en una posició relativament còmoda per governar o per formar govern en diverses institucions (entre les quals, la Generalitat mateixa).

En les últimes dècades, hem assistit a l'assoliment de la independència de diversos estats del continent europeu. S'han fet independents per diversos camins, però sempre per la via democràtica. No es tracta de comparar cap cas amb el de Catalunya, però el fet de no comparar-los no significa haver-los d'ignorar. Els processos d'independència no només són possibles, sinó que són realitats. Aquests dies s'ha produït en les eleccions escoceses la victòria de l'SNP, el partit dels nacionalistes escocesos, i un independentista, Alex Salmond, ha estat investit primer ministre d'Escòcia. Òbviament, amb aquest pas, Escòcia no ha assolit la independència, però sí que ha fet un pas endavant, almenys, que aproxima l'extrem de illa encara britànic al referèndum sobre l'autodeterminació. Tampoc no hem de comparar Escòcia amb Catalunya, però la realitat és la que és.

També aquests dies, a Catalunya ens acostem a unes eleccions municipals, i de moment, a través dels sondejos, sabem que no les guanyarà el partit (ERC) que actualment representa l'independentisme. No només no les guanyarà en conjunt, sinó que tampoc en cap capital de província, ni, possiblement, en cap capital de vegueria. I a Barcelona, la capital del país, per exemple, ERC podria assolir només un 10% dels vots, amb una lleugera davallada.

Fa sis mesos, el novembre del 2006, hi va haver eleccions al Parlament de Catalunya, i ERC va obtenir-hi un 15% dels vots.

En una democràcia basada en el sistema de partits, no hi ha gaires alternatives, o cap, per fer política. I la independència política haurà d'arribar a través dels partits, en concret dels independentistes. Però que ningú no s'enganyi: no és necessari que ERC, en el nostre cas, obtingui un 75% o més de representació per liderar el procés d'independència. N'hi ha prou amb un 33%. El mateix que ha necessitat Alex Salmond o el mateix que necessitarà Jordi Hereu per ser alcalde de Barcelona (i tots els exemples que es vulguin). La qüestió, per tant, no és encertar l'estratègia de la independència, sinó, de moment, encertar l'estratègia del 33%. En números rodons, a Catalunya, un milió de vots, els mateixos que van fer Jordi Pujol president de la Generalitat molts anys. És a dir, que estem a mig camí d'engegar.