Hi ha qui defensa la idea que, quan tens una estona de felicitat, sempre hi ha algú disposat a aigualir-te la festa. Si el moment de felicitat és la sortida d'un concert reivindicatiu, després d'una manifestació festiva, pacífica i multitudinària per la defensa dels drets i de les llibertats d'un territori i dels seus habitants, i aquest algú és una combinació d'ultres, Policía Nacional i personal d'un jutjat de guàrdia, a més d'aigualir-se, la festa pot acabar de manera surrealista.

Tot va començar quan vam veure que ens seguien quatre nois rapats, vestits de negre i amb vergues a les mans. Instintivament, vam accelerar el pas. «No corráis, que será peor... A la de tres os pego un tiro: una, dos...», i no cal dir que vam arrencar a córrer, que aquella gent no estava per orgues. No ens van disparar cap tret (afortunadament), però sí que ens van atrapar en l'intent de fugida i, a conseqüència de l'agressió, un dels nostres companys va acabar cosit a puntades de peu i amb un trau al cap –causat per la sivella d'un cinturó– que li va costar cinc punts de sutura. Abans de marxar, no es van oblidar de cridar la consigna sota la qual se'ls havia ensinistrat: «Açò et passa per catalanista» (per primera vegada, se'ns adreçaven en valencià, cosa que fa reflexionar sobre el component simbòlic que té l'ús d'una llengua o d'una altra en les diverses situacions).

No és el moment d'analitzar el perfil psicològic dels personatges, però són una mostra que el sistema educatiu, entès en un sentit ampli (família, escola, societat, etc.), ha fracassat. Què té al cap algú que, sense conèixer-te de res, premeditadament i amb tota la fredor del món, t'impedeix de caminar tranquil pel carrer?

Després dels fets, avisem l'ambulància i la policia. Els primers a presentar-se són dues patrulles de la Policía Nacional. (Cal desplaçar dues patrulles quan ja no es pot fer res per evitar uns fets? No és més efectiu que com a mínim una d'aquestes unitats intenti localitzar els agressors per evitar que facin més mal?). Ens pregunten què ha passat i, quan tot just comencem a explicar-los-ho, ens tallen: «Háblame en cristiano, que no te entiendo». Vaja, ara aquesta gent ens convida a pujar a una màquina del temps per retornar a una època que crèiem superada. L'ambulància es presenta al cap de tres quarts d'hora d'haver trucat. L'hospital estava situat a pocs carrers d'on érem nosaltres i, tal com vam poder comprovar quan hi vam arribar, no hi havia ningú fent cua. Què feien els responsables de l'ambulància durant aquells tres quarts d'eterna espera? No van deixar pujar cap acompanyant. Arribem, per fi, a l'hospital. Unes infermeres juguen amb les cadires de rodes destinades als pacients. No pot ser. Segur que tot plegat ho estem somiant. Les mateixes infermeres ens diuen que ens apartem del mig, que estan treballant. A l'hospital ens trobem amb altra gent que ha patit agressions del mateix grup i decidim anar-ho a denunciar conjuntament al jutjat de guàrdia, a la Ciutat de la Justícia de València. En aquest punt les mostres de surrealisme van arribar a un nivell esperpèntic. De bon principi ens van advertir que no podíem formular la denúncia en valencià perquè «hauria de venir un intèrpret». Aquí vam viure en pròpia pell què és sentir-se estranger en el propi país. Els companys valencians que van denunciar l'agressió juntament amb nosaltres encara devien viure aquest sentiment de manera més intensa. Estalviarem detalls, però el tracte que vam rebre dels funcionaris de Justícia no va arribar als mínims exigibles d'educació (sort que hi anàvem com a víctimes!). És en moments com aquests quan t'adones que no és que el sistema no et protegeixi: és que el tens en contra.

L'altra cara de la nit, i de València, va ser la solidaritat, i la generositat, de tota aquella gent que ens va ajudar: des dels que van ser al nostre costat fins que va arribar l'ambulància fins als companys de desventures per l'hospital i pel jutjat de guàrdia, amb els quals s'ha establert un vincle que, ben al contrari del que pretenien aquells que ens van agredir i els que d'una manera o altra van contribuir a fer d'aquella nit una nit surrealista, reforça una mica més les connexions entre el País Valencià i el Principat, que fan que encara es mantingui viva l'esperança de normalitat.