Dies enrere llegia a les pàgines d'aquest mateix diari els noms que apareixen a les llistes electorals de cada poble. Jo sóc dels que pensen que anar a un Ajuntament és el cim d'una trajectòria vinculada als interessos del municipi manifestats a través d'associacions i entitats culturals, cíviques, esportives, etc., on, a més, els membres dirigents adquireixen experiència, es formen i demostren l'esperit de servei. Recelo dels que surten de cop, com un bolet, interessats per la res publica.

Des d'aquesta perspectiva, vaig començar a mirar els noms de la gent del meu poble disposada a desfer-se pels altres: cent setanta-dos candidats! I heus aquí que vaig quedar esmaperdut. Per més que m'hi esforçava, no passava de trobar-ne més d'una cinquantena de coneguts. Em sento culpable. Dec fer escassa vida social, dec seguir poc les activitats de les entitats... No ho sé. Alguna cosa falla. Però, al mateix temps, em va assaltar un gran neguit. Us imagineu, d'ara endavant, disposar de cent setanta-dues persones que es mataran per estar presents a tots els actes (conferències, concerts, sopars literaris, ballades de sardanes, competicions...)? Què haurem de fer algunes entitats petites com la que jo presideixo –el Casinet– que organitzem actes modestos i només tenim cinquanta cadires? Haurem d'endeutar-nos per fer obres i aprofitar la conjuntura favorable que ens portarà tants adeptes incondicionals?