Començo per Lagarto Fernández, senzillament per donar prioritat a la seva demanda, que ho és. Una exposició en què l'autor, potser ajudat per la seva amiga Elena, ha fet una tria de fotografies. Fotografies recollides durant viatges, moments plens de vida en què l'autor ha sabut aclaparar amb la seva càmera aquells instants contenidors de pulsions de vida. Rostres, paisatges, però especialment mirades que contenen una energia especial. Una força que arrela en tot aquell que les contempla directament amb la vida. La mateixa força que ell manté en aquest doble procés. No vull caure en dramatismes, ni en moments fora de lloc, perquè si alguna cosa també demana l'autor és fortalesa, una fortalesa que s'agermana directament amb la tendresa i sensibilitat. No pot ser de cap altra manera. Malauradament molts de nosaltres sabem del què parla, sabem on s'engendren les paraules que adreça en les seves cartes. Lagarto Fernández viu un doble procés, i tots dos s'uneixen en un punt: el procés de superar una malaltia, és a dir, el de dir un sí rotund a la vida, i el procés creatiu, el de crear projectes, el d'engendrar llavors que donaran el fruit més endavant. Tots dos coincideixen en la potència creadora. I és així com espero que es retroalimentin. I, amb tot, més enllà de voler felicitar l'artista o la gran persona que fonamenta aquesta exposició, vull deixar clar que les seves fotografies mantenen un equilibri, una llibertat i una gran presència iconogràfica. Imatges que, com només les grans imatges poden fer, revelen molt més del què conté la superfície del paper fotogràfic. L'exposició, que porta per nom Llarga distància, parla d'aquests molts viatges que va fer arreu del món, les imatges ens porten lluny, però el conjunt molt més a prop, ja que allò que es pot llegir entre línies és la importància que té saber que el gran viatge és cap a dins.

La segona mostra inclou els poemes visuals de Joan Pere Sunyer, el poeta fa anys que es va deixar portar per la màgia de la paraula, una paraula que l'ha dut o que li demana visibilitat, volum, presència física. Així, sense saber quin seria el destí, com sempre passa quan ens endinsem en els camins de l'art, ha arribat a col·locar les seves paraules dins uns espais concrets. Li vaig demanar uns poemes, però per respectar precisament els espais, els volums no puc transcriure cap vers, molt millor si vostès s'acosten a la mostra. Segur que valdrà la pena. Aquesta doble exposició, poesia i fotografia, també conté un doble tribut: donar i rebre.