Ho esmento de (mala) memòria. Em sembla que és a Les mil i una nits que vaig llegir aquest conte. Un beduí travessa el desert. S'ha perdut, està assedegat, té fam, camina exhaust, arrossegant els peus damunt la sorra ardent. Ha baixat del seu camell, que du amples alforges carregades de teles i sedes bellíssimes. El beduí, enmig d'aquest laberint tan inexpugnable que és el desert, prova d'orientar-se fixant-se en la posició del sol i en la direcció d'algun núvol erràtic i esfilagarsat que ronseja contra l'atzur del cel. Però el nàufrag té la impressió d'estar fent cercles concèntrics tota l'estona sobre l'espai immens del desert. De sobte un assaltant armat arriba amb el seu cavall a galop tirat. Sense descobrir-se la cara l'apunta amb la seva arma. Li pren el camell i la càrrega, li esporga les butxaques i escura l'última reserva d'aigua que tenia el beduí. El lladre emprèn la fugida. Així que ha corregut uns pocs metres, el beduí, condemnat a una mort segura i imminent, rescata un fil de veu per poder dir a l'assaltant: «No te'n vagis. Si em deixes aquí sol, trairàs la llei sagrada del desert. A partir de tu, ningú més creurà en el proïsme». L'assaltant, amatent a la fondària moral i atàvica d'aquestes paraules, torna enrere, carrega el beduí en el seu cavall, li dóna part de la seva aigua fresca, l'ajuda a sortir del desert i li retorna totes les mercaderies.
«Núria. Núria Pòrtulas»
La faula que avui proposo és ben simple. Hi ha lleis o convencions sagrades. No s'han de vulnerar mai. L'incompliment d'aquestes lleis o convencions comporta l'ensorrament general d'un sistema de confiança, respecte i credibilitat. Ha passat molt de temps des que la jove Núria Pòrtulas va ser detinguda i empresonada en nom de la llei antiterrorista, sota acusacions que desprenen moltes sospites de manca de solidesa. «¿No diràs que no estem fent política social i que no estem generant un clima de confiança?, m'apostrofa –en el transcurs d'una recepció oficial el passat dia de Sant Jordi– un diputat del Parlament de Catalunya per referir-se a l'acció de govern del nou tripartit. Estic cansat. M'agradaria que això s'assemblés al guió d'una pel·lícula. I contestar al parlamentari únicament amb aquestes paraules: «Núria. Núria Pòrtulas». Però la pregunta del parlamentari era només una pregunta retòrica. I ara, mentre piquem d'una plata de canapès, ell ja està embalat recitant-me els programes de govern i les fressades bondats metafísiques de sempre. Al nostre voltant ja s'hi ha afegit més gent. Ara el parlamentari ja no parla. Ara ja mitingueja. Les ombres de les palmeres del pati on estem són amables i profuses. El valset ensordit de l'orquestra que hi ha al fons del jardí no apaga les converses de la gent. Si no estigués tan cansat, si hagués sabut aprofitar el moment just, si el parlamentari hagués fet ni que fos una pausa breu, m'hauria agradat molt de dir-li que casos com la detenció de Núria Pòrtulas vulneren les lleis sagrades del desert i ens condemnen a la desconfiança. M'hauria agradat poder-li dir que una cosa és la legítima dissensió política i l'altra, les lleis essencials de la nostra sustentació moral –i la llibertat i la presumpció d'innocència de la Núria Pòrtulas ho són, d'essencials; per a ella sobretot, però també per a tots nosaltres–. Si aquestes lleis es vulneren tenen l'efecte propagador de la descreença. Aprofito la música de bolero per escapar, fatigat i revoltat. En baixar les escales del magne edifici, la pregunta em corroeix: ¿Si la política no serveix per defensar drets i transparències indeclinables, per a què diantre serveix?
