Els esdeveniments polítics dels darrers anys han obert ferides profundes en la relació Catalunya-Espanya. L'aventura fracassada del darrer Estatut no ha fet altra cosa que abocar-hi sal. Els desacords han anat més enllà de les batusses polítiques, i qualsevol ciutadà pot apreciar com les calúmnies llençades des de bona part de mitjans propicien una sensació de distanciament, desconfiança i desafecció mútues. Potser sí, que la mentida resulta rendible a curt termini. Tanmateix, les ofenses resten tatuades a la memòria, i acaben surant a la superfície a la primera oportunitat. En un context marcat pel descrèdit d'uns partits incapaços de dibuixar geografies comunes, en els darrers anys assistim a una evolució social, determinada per transformacions en la manera de pensar que ens ofereixen indicis d'un canvi de paradigma, potser vers la ruptura política encara pendent de la transició. I el trencament de la unitat d'Espanya, aquella obsessiva idea imposada pel Franco moribund al seu successor, podia ser el punt d'inflexió que permetés fer tabula rasa amb una democràcia incapaç de superar l'ordre de 1939. De fet, el conflicte més sagnant i irresolt de la feble democràcia espanyola ha estat el basc. I més enllà d'una secta armada afeblida, allò que fa por el «derin devlet» –estat profund– espanyol, és la secessió d'un País Basc on l'independentisme és majoritari, que podria ocasionar una crisi de grans conseqüències. Pel que fa a Catalunya, és evident que l'independentisme dels vuitanta ha anat ocupant un espai polític ampli i creixent, encara que no majoritari, amb caràcter polièdric i transversal, i ha anat guanyant credibilitat. No és cap secret que aquesta expansió ha estat alimentada per una nova generació de nacionalistes espanyols desacomplexats, que des de la segona legislatura del PP no han deixat d'assetjar les identitats dissidents i de deixar clara la intenció de confinar-nos en una mena de reserva índia denominada «comunitat autònoma», diluïts al mateix nivell –que no amb els mateixos drets– que la resta de territoris de la Corona. A tot aquest procés de «reducció», cal sumar la indiferència còmplice, i sovint hostil, d'una esquerra arrossegada al costat fosc del nacionalisme espanyol, que necessita els vots catalans per guanyar eleccions, i en un dilema irresoluble, no pot actuar amb justícia per no perdre la resta. La qüestió de l'Estatut o l'obstinada ocultació de les balances fiscals han provocat un sentiment profund de distanciament amb Espanya i de desafecció respecte d'una democràcia marcada per la manca de transparència. Tot plegat, en la consciència col·lectiva del país, resta la sensació que l'estat actua amb deslleialtat, confirmada pel centralisme aeroportuari, els ferrocarrils, el tractament discriminatori a la llengua o l'assetjament a TV3. Creix la percepció que no només no defensa convenientment els interessos del país, sinó que n'esdevé un obstacle. La concepció radial de l'alta velocitat, dissenyada en contra de l'arc mediterrani i la interconnexió amb Europa –el que realment interessa– és una fefaent prova d'un comportament deshonest. Alhora evidencia la por espanyola que una major integració economicocultural amb l'euroregió, comporti un afebliment de les relacions econòmiques amb l'interior de la Península i n'erosioni la subjecció política. Si només fem cas de l'evolució electoral, serem incapaços de comprendre el fenomen. Se sol sobrevalorar el pes d'uns partits que actuen aïlladament respecte de la ciutadania. La idea d'una hipotètica independència com a factor positiu que permetés resoldre bona part dels problemes, va més enllà d'aquelles opcions electorals formalment independentistes i es troba infiltrada entre aquelles que neguen l'autodeterminació. El sobiranisme és heterogeni ideològicament, i va més enllà de la llengua materna i els cognoms. Hi ha la sensació creixent que amb un estat propi, no només es viuria materialment millor, sinó que s'assoliria un gran benestar psicològic, sense el pes d'aquest assetjament identitari quotidià, agent erosionador d'una ja escassa autoestima col·lectiva.

Més enllà de projectes polítics, existeix ja de fet un distanciament real. L'evolució social i econòmica del país ens acosta a Europa i ens allunya d'Espanya. Disminueix el pes de les relacions comercials, culturals i personals amb Madrid, i s'incrementen amb el nostre estat real, la Unió Europea. Empresarialment, Xangai s'acosta, i Sòria s'allunya. Els estudiants catalans prefereixen la Universitat de Florència a la de Santiago, i els erasmus belgues solen posar menys problemes que els d'Àvila per rebre classes en català. Lògicament, tot això es tradueix amb el fet que el sentiment de pertinença a Europa creix, mentre que la relació amb Espanya es deteriora. I això ja es reflecteix en els sondejos. El CIS recull, enquesta rere enquesta, que els partidaris de la independència en un hipotètic referèndum van expandint-se, i si detraiem indecisos i excloem no censats, s'acosten a la majoria.