He tingut l'oportunitat de participar en nom d'ERC en la negociació política de la reforma de la llei del sòl al Congrés de Diputats, acompanyant el diputat Josep Andreu i els senadors Aragonès i Esquerda. Una experiència sorprenent això d'anar a Madrid i veure com es fa la política al cor de l'estat, i no parlo només en termes polítics sinó personals. Amb la minsa experiència del vist i viscut uns mesos, la dinàmica d'Espanya, les contradiccions de la política catalana, etc., no puc deixar d'imaginar-me el que devia ser el debat estatutari...

Consensuar polítiques progressistes amb el govern central davant la involució dels anteriors governs del PP és quasi un imperatiu, però ens situa en la dificultat de no transigir com a torna en la defensa de l'autogovern. Que cal una nova llei del sòl és quelcom que ningú discuteix; la declaració institucional de 13 de juliol del 2006 signada pels grups d'esquerra ja ho deia. Incrementar la transparència i la participació en els procediments, combatre l'especulació i la corrupció, avançar cap a una major sostenibilitat, fomentar les polítiques d'habitatge, modificar el sistema de valoracions i buscar més seguretat en el tràfec immobiliari era (és) imprescindible.

Ara bé, negociar lleis a Madrid, encara a hores d'ara, i malgrat el nou Estatut, no és només anar a millorar continguts d'esquerra, sinó que implica la feixuga tasca de barallar-te per coses òbvies.

La primera sorpresa (relativa) és la inèrcia de l'estat. Una cosa és llegir diaris i l'altra veure-ho. Aquesta inèrcia tendeix a desconèixer l'existència de l'Estatut i davant els minsos pronunciaments del Tribunal Constitucional que històricament hagin pogut ser favorables a l'autogovern, com és el cas de l'urbanisme, els teòrics al seu servei inventen noves construccions jurídiques que serveixin de fil conductor a nous plantejaments que busquen el mateix de sempre, reforçar l'estat. Un exemple il·lustratiu del que dic és la interpretació que es fa de la competència de l'estat en medi ambient d'acord amb l'article 149.1.23 de la Constitució, que ve referida segons el Tribunal Constitucional a la regulació dels espais naturals, no pas a l'ordenació del sòl no urbanitzable en termes genèrics, que forma part de l'urbanisme. Molt menys del sòl urbà i urbanitzable. Doncs bé, es teoritza que el medi ambient també és el «medi ambient urbà» i que la competència estatal pot definir un concepte «d'urbanisme sostenible» que inclou fins les infraestructures i serveis, que són conceptes clarament urbanístics. Políticament podem estar d'acord amb el concepte de «medi ambient urbà», però jurídicament, com a argument competencial, no. Insòlit però exemplificador d'aquest rearmament conceptual constant.

La segona constatació: la invisibilitat del PSC davant el PSOE és flagrant, agreujada en l'actual conjuntura d'atac sistemàtic del PP contra el govern de Zapatero. La factura, però, la paga Catalunya. En seu parlamentària i pel que jo he vist, el PSC no s'enfronta al PSOE davant lleis que vulnerin competències de la Generalitat. Potser a nivell de despatxos, però mai presentant esmenes que puguin molestar el PSOE. Així les coses, és sorprenent veure't negociar una agenda per compte del govern de la Generalitat davant la indiferència dels diputats del PSC, que només es mouen en casos extrems i encara tímidament. Sorprenentment s'exerceix més pressió sobre ERC per tal que «negociï bé» i defensi els interessos de la Generalitat que sobre el PSOE.

La llei és una excel·lent llei si fóssim espanyols d'esquerra. Finalment, com a catalans tampoc és una mala llei, amb alguns aspectes discutibles que s'han corregit al Senat. La trentena d'esmenes acceptades justifiquen de sobres el suport d'ERC. Tot plegat, però, no acaba de deixar de ser una mica aspre i amarg i no s'adiu amb l'actitud inicial que hauria de suposar un nou Estatut recentment aprovat. La llei endureix la motivació de tota transformació de sòl rústec a urbà (article 10) i destaca la necessitat de motivar que no es poden fer desenvolupaments sense la garantia d'aigua suficient. La subjecció del sòl residencial al gaudi d'un habitatge facilita i legitima les mesures d'intervenció administrativa per reforçar el valor d'ús de l'habitatge i la seva ocupació com vol fer el projecte de llei pel dret a l'habitatge. Pel que fa al dret a l'habitatge, es garanteix que com a mínim un 30% de tota la nova edificabilitat residencial es destinarà a habitatge protegit i que els sòls que tinguin aquesta finalitat seran controlats mitjançant el registre de la propietat per validar el compliment d'aquesta finalitat.

Finalment em permetré destacar quatre aspectes de gran importància per ERC que han estat al centre del debat. Primer, la defensa de les competències de la Generalitat sobre patrimonis públics de sòl i habitatge i sobre règim local a la llum del nou Estatut. També la incorporació de criteris de valoració del sòl rústec que contemplin el valor paisatgístic i el valor social del seu ús, no tan sols la capitalització de la renda agrària que pot arribar a ser negativa. En tercer lloc, la vinculació de la potestat de planejament als informes de sostenibilitat ambiental i econòmica de les actuacions; és a dir, al seu impacte. Finalment, el reforç que per a les polítiques d'habitatge suposa el mandat de promoure la construcció d'habitatge protegit sobre sòl públic en règim de dret de superfície, cosa que evita que els ajuntaments perdin la propietat del sòl quan fan habitatge. Actualment, amb el lloguer es pot acabar perdent. Vam pensar que una menció d'aquestes característiques ajudarà que els futurs plans d'habitatge desenvolupin i promoguin aquest règim d'ús, actualment residual.