«La qüestió jueva és una qüestió nacional; per solucionar-la hem de fer-ne una qüestió mundial que ha de ser resolta en un consell de nacions civilitzades. Nosaltres som un poble, un poble», Theodor Herzl, Estat jueu, 1896.

Després d'haver patit més del compte, de perdre pel camí sis milions de compatriotes en els camps d'extermini alemanys i uns altres més, en el camp de batalla, defensant amb fermesa les seves posicions a Israel, van aconseguir la independència. Contra tot pronòstic, ja que els mateixos americans no ho veien possible. S'estimaven més anar sobre segurs, no arriscar-se en aventures que perjudiquessin els seus interessos a la zona. Van maniobrar contra les aspiracions d'un estat jueu, tan legítim com qualsevol altre, tan mereixedor com les vides que van ser arrencades per la força, davant mateix dels ulls impassibles d'Europa... El dret a tornar a casa després d'haver-ne estat expulsat per uns altres ocupants, el dret d'emancipar-se de la follia que escanyava la seva vida, assenyalada com a responsable del patiment de la humanitat.

Gràcies al sionisme i la lluita per l'existència, han arribat fins on són ara. El sionisme –el dret d'existir dels jueus com a nació– va ser la clau cap a les seves aspiracions nacionals, cosa que no podem dir del catalanisme polític del 1892 amb les Bases de Manresa, les quals es van quedar en això, un intent, una idea, una intenció. Aquella covardia innata del vençut, d'aquell que han estovat massa i que li cou el fet de perdre-ho tot en qualsevol escomesa. N'han plogut molt d'intents durant la nostra història contemporània, però els catalans han sortit cada cop més debilitats. Entre les capelletes suposadament independentistes no hi ha qui s'hi entengui. Tots porten la seva raó als mítings, no es barregen entre si; ens enganyen en múltiples noms, per aparentar una lluita unida, plena de diversitat i color.

Els altres independentistes ja institucionalitzats estan més per la poltrona que no pas per les necessitats de Catalunya i prefereixen cedir a les llaminadures i coaccions en nom de la democràcia i del bon joc polític. Discuteixen pel lideratge, per qui surt més a la televisió, per qui pot fer més bon paper com a interlocutor i, qui es pensa que en pot treure d'on no n'hi ha.

I finalment, queda la burgesia regionalista que s'escandalitza per qualsevol petició honrada, legítima i digna, però, només s'acontenta a llepar el cul a canvi d'un ministeri i s'oblida de Catalunya mentre són dalt de tot; però, quan són a l'oposició, emmetzinen els aires que bufen a favor de l'emancipació: retallen un estatut que exigiren a crits i que votaren ells i, quan fa vuit anys s'hi negaren en rodó.

Aquell catalanisme sorgit després de segles patint repressió forana, és un miratge per a la societat catalana que viu conformada i feliç; tothom amb el seu cotxe i l'apartament a la platja, que va a esquiar o que viatja per vacances, que han aconseguit un estatus immillorables, s'han girat d'esquena a la responsabilitat de poder millorar com a col·lectivitat.

Són com part de la comunitat jueva americana, que viuen amb l'esquena recta i els rellisca el que puguin fer els seus germans envoltats de perills. Havien patit massa en la seva antiga llar europea i, no els convé o no els interessa comprometre's.