dilluns, 30 d'abril de 2007
> L'últim federalista llança la tovallola
l'apuntador
JOSEP MARIA PASQUAL.
Pasqual Maragall s'hauria passat tota la vida intentant convèncer la clientela sobre els valors i la viabilitat del federalisme si no fos perquè la setmana passada, només mig any després d'haver-se alliberat oficialment de la política activa, va confessar públicament la seva decepció. A partir d'ara, el federalisme sense Maragall serà com el marxisme sense Marx, com les vagues de fam sense Gandhi o com l'NBA sense Abdul-Jabbar. Coneixent-lo, és possible que en una pròxima aparició Maragall digui que les seves paraules s'han traduït o interpretat malament. I més que possible, és probable que Maragall no faci mai com aquells exfumadors, els conversos, que odien la seva antiga condició i persegueixen obsessivament els tocats pel fum. Simplement, Maragall ha ingressat en el club dels escèptics sobre el federalisme, per manca de complicitats, sobretot en el bàndol contrari, però també en el seu. Maragall ha descobert allò que molts ja sabíem i havíem dit i escrit sempre: que Espanya no és un estat federal (tampoc en l'esperit de la Constitució del 1978) i que a Espanya no hi ha federalistes convençuts ni per convèncer. I si tenim en compte que el federalisme, en definitiva, seria una forma fina i dinàmica d'unionisme, i que l'alternativa al federalisme és un centralisme groller i estàtic, s'obre a partir d'ara un nou cicle en la política catalana en què el sobiranisme se situarà com a mètode d'anàlisi de la realitat. Per superar l'estadi autonòmic sense haver de recórrer al sobiranisme, el gran antídot era el federalisme i era Maragall. Aquest ha estat l'esquema que ha seguit Catalunya des del 1980: CiU defensant l'autogovern per la via de la millora de l'autonomia; el PSC defensant-lo per la via de la invocació del federalisme i, en stand-by, ERC defensant la independència (tranquil·la). Mentrestant, entre els tres models s'ha anat creant una cultura política transversal que també ha començat a aplegar sectors cada vegada més amplis de la societat civil i de la societat de negocis, amb plantejaments que, amb més o menys intensitat, amb més o menys convicció i amb més o menys eficiència i eficàcia, tenen a veure amb el sobiranisme. El gran tap del sobiranisme, no obstant això, des de fa alguns anys ja no era l'autonomisme (impossible), sinó el federalisme (possible). La lògica mateixa de l'Estatut reformat ara fa un any era una mescla entre darrer pas del camí autonòmic i primer pas del camí federal. Ara Maragall ha desacreditat el federalisme per impossible (el federalisme que ens havia d'afectar, el que havia de fer encaixar Catalunya a Espanya, no el federalisme entès com a repartiment de poder en àmbits democràtics més avançats). Llàstima que Maragall ens hagi fet perdre tants anys, però hi tenia dret, el mateix que va tenir Pujol, fent-nos perdre molts anys més, a salvar l'Estat de les autonomies a canvi de parar una galta i l'altra, unilateralment. Que l'Espanya federal no acabaria bé –o que ni tan sols hi començaria–, ja ho sospitàvem quan va passar a dir-se Espanya plural. Hi va haver un moment en què Pujol es va esgotar de topar contra la paret constitucional espanyola i va dedicar-se més a Europa. Maragall repeteix la trajectòria. Dies enrere, respectivament, el recurs fallit de l'autonomisme i el federalisme. És per això que s'obre el torn del sobiranisme, potser el més transversal.
|
