Els lectors d'aquest article es recorden, segur, asseguts a les aules tot intentant seguir un raonament matemàtic. La memòria també els farà presents aquells cracks que ho entenien tot a la primera i els provocaven una sana i no tan sana enveja. Igualment evocaran els diferents professors que els explicaren que els axiomes es formulen i en van trobar un exemple pràctic: no hi ha matèries, hi ha professors.

Si del passat tornem al present, els alumnes actuals presenten les mateixes característiques: els que capten al vol el que demana el problema, els que necessiten més temps i esforç i els que passen olímpicament de tot. Res ha canviat en la part humana. Però tots vostès hauran sentit dir o afirmar que el nivell ha baixat, que els alumnes ara són molt pitjors que abans i no saben res. La nostra experiència en el món educatiu (uns trenta anys) ens porta a afirmar que les generacions anteriors sabien de més alguns procediments que avui resol qualsevol programa informàtic, però no pensaven millor ni sabien aplicar més bé les matemàtiques. Potser és l'hora de plantejar què s'espera i què s'ha de rectificar en l'ensenyament matemàtic i d'aquesta manera evitarem els factors que provoquen la por atàvica cap a aquesta ciència, sense caure en el parany de pensar que en els temps passats tot anava millor i els alumnes en sabien un niu i ho entenien en un tres i no res.

En primer lloc, l'estudi de les matemàtiques ha de servir per estructurar la ment i així aprendre a resoldre problemes i d'aquests no en falten a ningú al llarg de la vida. També per mesurar què tinc i com ho puc emprar de manera òptima; i això igualment és útil en el nostre dia a dia. Ara bé, per aprendre'n calen uns bons professionals que ajudin a raonar i mostrin als alumnes els camins que els duguin a saber-se enfrontar millor a situacions de tota mena. Si s'aconsegueix realitzar aquesta travessa del desert o seguir aquest camí ascètic s'arriba a la terra promesa i a l'assoliment del plaer intel·lectual (legal i sense efectes secundaris). Els que ens dediquem a aquesta feina sabem com n'és de satisfactori veure el canvi en les cares dels alumnes quan, sols, descobreixen el camí que duu a la solució d'un problema. Aquest gaudir pensant –comú a totes les matèries– hauria de venir ja des de primària però, malauradament, no sempre és així.

Un cop sabut què es vol, la feina urgent serà detectar què impedeix poder transitar amb una certa comoditat pel camí del raonament matemàtic. Per una banda, tenim uns temaris massa extensos i per acabar-los s'han d'agafar unes velocitats de vertigen; com a conseqüència, molts es maregen en el trajecte i perden el gust i les ganes. A mesura que les proves de selectivitat s'acosten, el neguit augmenta i això provoca que no s'arribi al moll de l'os de les qüestions i el professor sigui l'únic que expliqui sense possibilitat de deixar a l'alumne temps per descobrir, a poc a poc i sol, la solució. Els llibres de text haurien de servir per ajudar i, malgrat que n'hi hagi de molt bons, coincideixen amb els mediocres i dolents que tots estan mancats de bons exemples, que mostrin a l'alumne la utilitat d'aprendre. Es pot objectar que aquesta és la feina del professor, però ha de ser un equip d'experts que no faci res més que pensar els temes, com transmetre'ls i que elaborin un material adequat per treballar a l'aula.