Si el canvi climàtic ha de voler dir un Sant Jordi de sol i de caloreta com el d'ahir i no de fresqueta i pluja com cada any, els autors, els editors, els llibreters i els cultivadors i venedors de roses firmen ara mateix pel canvi climàtic. Un comprador s'exclamava en una parada que amb tant de sol s'enlluernava i no veia bé els llibres, però és que hi ha gent que només pensa a rondinar i queixar-se i només vol que el canvi climàtic fracassi.

Ahir, doncs, va ser un dilluns de primavera fet exprés per sortir i per badar. I com que la primavera desembussa l'esperit i fa la gent generosa, també va ser un bon dia per fer adquisicions. Andreu Buenafuente, au nocturna, era el rei Sol amb ulleres de sol, sol enmig de la plaça Universitat. Tota la plaça de la docta casa per a ell i per a la cua d'aspirants a veure signat el llibre de monòlegs que ha tret.

Una mica més enllà, en un racó de la plaça, una senyora despentinada ven roses de tots colors. Les vermelles volen dir amor i passió. Les blaves, bondat. Les blanques, què deuen voler dir les blanques? Pau. Les grogues, amistat. Les verdes, esperança. Les roses, il·lusió, i les negres, ai les negres, les negres volen dir «ombrívol». «El que passa és que el tint ha fallat i les negres no han sortit», explica la venedora. És una llàstima perquè una clienta les volia precisament negres i només negres, i marxa sense pau ni esperança ni amor ni res.

Passeig de Gràcia. En una parada hi trobo l'exconseller Macià Alavedra, que signa exemplars del llibre de records que ha escrit en col·laboració amb Enric Vila. Al seu costat seu una autora desconeguda amb llibre desconegut que és molt simpàtica i riu molt. Pregunto a l'exconseller si s'imagina Jordi Pujol ocupant les mateixes posicions el dia de Sant Jordi de l'any que ve, quan hagi tret el seu llibre de memòries. «I és clar que sí, s'ha d'estar a totes.»

Si s'hi fixen, de dues a quatre no hi ha anunciada cap sessió de signatures a cap parada ni a cap llibreria. Els autors han d'anar a dinar, és clar. Però avui és un dia especial i han deixat dit a casa que menjaran fora. Ho faran als convits que en honor seu han preparat els respectius editors. Entro al dinar que Edicions 62 ha convocat a l'hotel Palace, fins fa quatre dies Ritz. Un dinar tristoi. Tristoi pel dinar mateix, un pica-pica que si fos una novel·la els editors de can 62 haurien rebutjat per manca d'interès, i tristoi pel posat, pel gest pansit, ombrívol, de la concurrència. A veure, senyors: ¿que no venen avui més que mai?, ¿que no és tot Catalunya al carrer pendent de vostès i les seves obres?, ¿que no s'ha confabulat fins i tot el clima per donar-los satisfaccions? Doncs alegria, alegria. El que passa és que parlem d'autors i d'editors catalans, i això obliga a molt. Obliga a no estirar més el braç que la màniga, obliga que la mà que sosté la copa de xampany no sàpiga allò que amaga la mà que es manté a la butxaca, obliga a dur una rosa negra al trau per si de cas. Per si de cas en portessis una de vermella o una de rosa i t'assenyalessin amb el dit o et clavessin el punyal de l'enveja a l'esquena. De totes maneres, Fèlix Riera, que és el cap més alt d'Edicions 62 i un home que sempre queda molt i molt bé, pateix per la falta de menjar. Com que parlem de literatura i a la vegada parlem de coses amb les quals no es juga, Fèlix Riera hauria d'haver tingut presents aquells versos que Josep Maria de Sagarra va dedicar als costums culinaris de la cadena hotelera Husa.

Fi de festa a la llibreria Ona. En l'última edició de la Setmana del Llibre, Quim Monzó va dedicar el premi Trajectòria amb què va ser guardonat a la llibreria que des del 1962 resisteix a la Gran Via, prop del Palace-Ritz-Husa, venent llibres només en català. Ahir a la tarda Monzó, Josep Maria Espinàs, Sergi Pàmies i Ramon Folch i Camarasa es van unir a l'homenatge que Ona mereix signant-hi llibres. Van obtenir tanta cua com la més llarga del matí a qualsevol parada.

La revista Sàpiens publica aquest mes un reportatge sobre les llengües en perill de desaparèixer. Una de les que es troba en situació més precària es localitza a Terra del Foc i la parlen només dues persones grans. Aquesta llengua, quines coses, es diu Ona. A la llibreria del mateix nom de Barcelona, uns cartells lúgubres es pregunten quant temps de vida li queda a la mil·lenària llengua i cultura catalana. No ho sé. Tampoc voldria semblar carrincló, però Monzó, Espinàs, Pàmies, Camarasa i la gent de la cua van deixar a la llibreria Ona ahir, dia de Sant Jordi, unes roses que no eren negres sinó que eren d'altres colors del mostrari.