ERC va calcular malament la jugada i, sense voler, va acabar banalitzant l'autodeterminació, una categoria política molt considerable. Amb l'andanada d'ERC també ha emergit de nou aquest prototipus de ciutadà que ja és un element més del nostre paisatge: el negacionista del dret a l'autodeterminació. Fa pocs dies, Miquel Iceta associava autodeterminació amb amenaça. A aquest pas no seria gens estrany que en el futur els diccionaris de sinònims autoritzats acabessin registrant com a extensions semàntiques d'autodeterminació mots com ara amenaça, ficció, deliri, patologia i, més assertivament, el concepte minoria d'edat mental. Una certa esquerra, que sovint es disfressa amb la vestidura dels ideals universalistes de la Il·lustració per dissimular jacobinismes silvestres, ha bandejat del marc de la discussió enraonada categories polítiques tan civilitzadores com ara autodeterminació. Així doncs, a la frivolitat d'ERC i a la manca de reflexos de Mas –que no va tenir la lucidesa de rebutjar des del primer moment la surrealista oferta d'ERC, buidada de tot contingut i senderi polítics–, cal afegir-hi un nou IVA: la força d'aquest ciutadà que, en nom d'una raó paternalista, vol protegir-nos de nosaltres mateixos i que, en conseqüència, té a bé de negar-nos el dret a l'autodeterminació.

«Una persona que vindica la autodeterminación de Cataluña es una persona que quiere cambiar egoistamente las reglas del juego en pleno partido», deia una meva professora d'història de l'art, la mateixa que –la dada no em sembla irrellevant– sempre va sancionar els alumnes que havien tingut la gosadia de redactar els seus exàmens en català. I ho deia passant de puntetes sobre el fet que la transició es pacta amb sabres penjant com espases de Dàmocles. Ho deia sense explicar per què carai no hi ha maneres d'aturar aquest partit etern ni de repensar les regles del joc (àlies la Consti). I ho deia com si l'actual Constitució Espanyola no se sustentés en la pota de l'exèrcit i com si aquest fet no signifiqués un alt grau de coerció política. «Els independentistes són una minoria», acaba de declarar el president José Montilla. És probable. Això es podria intuir com a mínim des de la promulgació de les Bases de Manresa l'any 1892. Però: ¿és aquesta, la qüestió essencial? ¿A través de la volubilitat estadística es pot neutralitzar una discussió sobre els drets possibles? Si es contesta afirmativament, s'està assumint la lògica perillosa d'acceptar que un dret només es pot exercir si té possibilitats d'imposar-se. A això se'n diu constrènyer el debat polític i l'horitzó de llibertats. ¿Qui vol parlar seriosament sobre autodeterminació? Ningú. És més un tema de calçotada o de judicis de valors sagnants, com els que professen moltes animetes progressistes, a les quals els agrada referir-se a l'autodeterminació com a «aventura excloent» (un altre sinònim!). Parlar amb rigor sobre l'autodeterminació implicaria revisar profunditats essencials. Pel cap baix aquestes tres. Primera: el paper coercitiu que representa una Constitució que invoca l'exèrcit (no fos cas que no reivindiquéssim l'autodeterminació perquè tampoc no desitgem anar a la guerra). Segona: escoltar també els altres informes econòmics, aquells que precisament no pronostiquen una bancarrota si Catalunya esdevingués un estat (no fos cas que no reivindiquéssim l'autodeterminació perquè hem caigut a les mans de les tesis de l'interessat catastrofisme oficial). Tercera: estudiar si és possible que l'aparició d'un nou estat no impliqui quedar-se fora de la UE (no fos cas que no reivindiquéssim l'autodeterminació perquè hem acceptat allò que la història més recent desmenteix).