Em pregunto què sent un espanyol –un espanyol demòcrata, naturalment– quan veu les imatges del lehendakari Juan José Ibarretxe compareixent davant el Tribunal Superior de Justícia acusat d'haver dialogat amb Arnaldo Otegi. Em pregunto què podia sentir un espanyol quan, gràcies a un diari britànic, veia la situació en què es trobava un ésser humà que el govern espanyol, tàcitament, havia condemnat a mort a l'hospital 12 d'Octubre de Madrid. Quin sarcasme, per cert, que aquest centre eutanàsic tingui per nom una data que és el paradigma del nacionalisme més abominable.

Potser sigui perquè sóc català i pertanyo a un país de profunda cultura democràtica que em costa tant comprendre el silenci còmplice amb què el poble espanyol, especialment la seva esfera intel·lectual, observa tot això. Potser sigui perquè sóc català que no sé veure on es troben aquells actors i actrius d'esquerres que en una famosa cerimònia de lliurament dels Goya es van posicionar a favor dels drets humans i que ara callen com si res. Eren els drets humans allò que realment els preocupava o només es tractava de donar un cop de mà electoral al Partit Socialista? La veritat és que crida l'atenció que aquesta gent tan sensible i humana sigui la mateixa que ara guarda silenci davant la vulneració de drets bàsics com la llibertat de tota persona adulta per reunir-se amb qui vulgui i quan vulgui. De debò no tenen res a dir aquests demòcrates, com a ciutadans d'un estat que criminalitza el diàleg i imposa anys de presó per haver opinat en un diari?

El que m'ofèn, això no obstant, no és la perversió dels diferents poders de l'Estat espanyol, sinó l'aquiescència de la seva societat. Una aquiescència que produeix vergonya aliena perquè parteix del principi absolutista segons el qual el País Basc serà espanyol o no serà. Aquesta és l'arrel del conflicte, la que exigeix la subordinació de la nació basca perquè és en aquesta subordinació que Espanya reafirma la seva identitat. És, per tant, la desconfiança en ella mateixa i el desconcert davant una realitat que no comprèn, el que empeny Espanya a humiliar Ibarretxe o a protegir Enrique Rodríguez Galindo.

Un altre tema són les delirants declaracions que va fer Josu Jon Imaz en què deia: «El meu objectiu i l'objectiu estratègic d'aquest país no han de ser enfrontar-se a Espanya, hem de captivar Espanya i guanyar confiança a Espanya; la societat basca ha de captivar l'espanyola». És curiós, cap al·lusió al sentit invers d'aquest captivament, cap referència a la necessitat que sigui Espanya qui captivi els bascos. I és que el dominador no necessita captivar, per què ho hauria de fer, si ja posseeix allò que desitja?

Imaz, no hi ha dubte, és el viu retrat del dependentista feliç, és el basc amb ànima d'esclau que somriu complaent cada cop que un espanyol li diu que no sembla basc. Cosa comprensible, per altra banda, ja que l'únic que ell desitja és que Espanya l'estimi, encara que per aconseguir-ho hagi de renunciar a ser qui és. És el comportament lògic de qui, des de la seva condició de dominat, no té més aspiració que ser el favorit del dominador.

Diu la saviesa popular que no s'ha de demanar la lluna en un cove i potser sigui aquest l'error que catalans i bascos han comès. Espanya, just és reconèixer-ho, ha fet un gran esforç per democratitzar les seves institucions, però la seva naturalesa continua essent la mateixa. Té tan interioritzat allò de por el imperio hacia Dios que continua sense saber què significa el dret a l'autodeterminació dels pobles.

És per això que en el seu comportament amb Catalunya i Euskal Herria hi ha un primitivisme grotesc, el mateix primitivisme que exhibeixen aquells individus que només saben relacionar-se amb una dona per mitjà de la petulància o la dominació. «La dona es brinca i l'home es trinca», diuen. I això mateix pensen amb relació a catalans i bascos. Ja ho deia Manuel Azaña: «És una llei de la història d'Espanya la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. El sistema de Felip V era injust i dur, però sòlid i còmode. Ha servit per a dos segles».

Crec que s'acosten moments de gran duresa, però que tindran un vessant positiu: el que empenyerà catalans i bascos cap a la independència després d'adonar-se que tot intent de democratitzar les estructures mentals d'Espanya és una lluita estèril contra la cerrazón. Estem parlant d'un país que ha creat una llei que conculca els drets humans –la llei antiterrorista– i una llei que il·legalitza la desafecció a la nació espanyola –la llei de partits–. Estem parlant d'un país que criminalitza un lehendakari pel delicte de parlar amb persones lliures i que es disposa a jutjar-lo pel sol fet de cercar camins de pau a través del diàleg. Estem parlant d'un país que tanca diaris que després es veu obligat a reconèixer com a innocents i que tortura els seus directius com en els dies més àlgids del franquisme. Estem parlant d'un país que, com una vulgar dictadura, primer demana per a un home noranta-sis de presó per un delicte d'opinió, tot seguit el condemna a dotze anys, després s'ho repensa i diu que són tres i, finalment, quan l'home protesta, l'empeny a la mort. Iñaki de Juana Chaos ha matat, és cert, i m'escandalitza que algú es cregui que té dret a llevar la vida de ningú, però ja ha pagat per això. El delicte d'opinió només existeix en les dictadures. La seva mort, per tant, hagués estat un crim d'estat, el crim d'una democràcia totalitària en què ensenyar èuscar als adults, demanar un DNI basc o tornar el DNI espanyol suposa desenes d'anys de presó.

Déu meu, quin descans no ser espanyol. De fet, deu ser perquè no sóc espanyol que em resulta inconcebible tant prejudici envers el poble basc, deu ser perquè no sóc espanyol que em resulta impossible comprendre les raons d'una visió tan obtusa de l'existència.