Darrerament, en algunes pel·lícules europees, a vegades costa saber quins són els límits que separen el melodrama convencional de la història personal. La pel·lícula danesa Después de la boda, de Suzanne Bier, nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera, se situa en els límits d'aquesta incerta frontera. Si prenem el teixit de la història veurem que la directora juga amb totes les lleis de l'acumulació melodramàtica: fa que es reveli una paternitat amagada, la malaltia terminal d'un personatge central i els enganys amorosos de què es víctima una joveneta per part del seu recent marit. Tot plegat es troba amanit d'una estructura de guió absolutament clàssica en la qual, després dels ortodoxos quinze minuts inicials de presentació, comencen a succeir-se els cops d'efecte i els personatges es troben presoners d'una trama en la qual les tensions estan motivades per la dificultat que comporta el fet d'haver de prendre unes determinades decisions.

És cert que si posem en relació Después de la boda amb altres pel·lícules d'aquesta cineasta danesa crescuda dins del moviment Dogma i reciclada dins del neoclassicisme europeu veurem que les tensions que es posen en joc tenen un punt en comú. Com a Hermanos, per exemple, s'explica la història d'un personatge que torna i que amb la seva tornada desestabilitza un entorn aparentment confortable i es posa damunt la taula la qüestió de com al llarg de la vida allò que es deixa de banda difícilment pot tornar. En aquest cas, el relat s'obre entre dos mons possibles: el món de la pobresa de l'Índia, on el protagonista ha passat bona part de la seva vida, i el món de la riquesa extrema de l'alta burgesia danesa, que és incapaç de dissimular la seva hipocresia sexual. A mesura que avança la pel·lícula les dicotomies resulten massa evidents, les situacions resulten forçades i la tensió entre els amors madurs dels adults i els amors immadurs dels joves acaba resultant massa elemental.

Entre el cinema d'autor i el melodrama convencional s'acaba imposant la convenció, els efectes que acaben convertint la pel·lícula en una mena de soap opera de luxe. Amb tot, però, és cert que la cineasta té lleugers moments d'inspiració, sobretot en un treball de posada en escena que, en els moments clau, sembla concentrar-se en els ulls –que en el cas del protagonista Mads Mikklelsen, el dolent que plorava sang a Casino Royale, tenen alguna cosa d'inquietant– i en les mans. La millor escena de la pel·lícula és la que ens mostra un sopar entre el pare i la filla retrobada, presidit per les fotografies d'un àlbum familiar. El pare contempla les imatges de la seva filla quan era nena amb la consciència que existeix un temps que ha passat i que ell, malauradament, va perdre.