diumenge, 15 d'abril de 2007
> Despertant-se de l'Estatut
de set en set
XAVIER CORTADELLAS.
Un estatutent és algú que fa un estatut, però no necessàriament algú que es conforma a menjar sempre plats d'anorèctic. Hi ha estatutents que voldrien fer-se grans i arribar a ser estadistes tan normals com qualsevol d'aquells estadistes que han nascut en un país també normal i no degradat a la categoria de comunitat autònoma. N'hi ha, però, que ja es conformen amb el plat petit de l'estatut: són funcionaris, arribistes, gent de bona fe, covards, gent que frena perquè diuen que tenen seny; gent que, en temps antics, n'hauria tingut prou amb unes quantes seccions més dels coros y danzas de España. Em preocupen els de bona fe, els covards, els que es pensen que tenen seny. De debò han vist mai tenir seny a l'Aznar o a aquell què-més-vols-que-et-prometi d'en Zapatero? Amb por un equip ha guanyat mai un partit de futbol important? La bona fe és allò tan cristià d'«ara quina galta més vols que pari»? Tornem als estatutents que diuen que voldrien arribar a fer un estat. De debò? Doncs per què es barallen tant? Per què permeten que la mediocritat del protagonisme els separi? Un estat es fa entre tots: no excloent o partint de punts de vista difícils d'assumir d'entrada. Els parlo –i ja m'adono que ja m'entenen– no, és clar, del país que voldria, sinó més aviat del país a què em sembla que podem arribar. Un país on els aeroports siguin del país, on els trens no vagin tan malament i no arribin tan tard, on els diners no se'n vagin tan lluny i sempre tan de pressa.
|
