La impotència comença a ser preocupant entre la classe política i, per què no, dins el gran gruix de la societat catalana. Haver d'esperar molt temps, segons ens diuen alguns dirigents del PSOE, per desenvolupar un Estatut que –des que es va aprovar– ja era condescendent, poc ambiciós i poc generós amb l'autogovern català, és ja l'estadi final de la desesperació. Haurem de patir fins i tot amb l'Estatut de mínims, sorgit del pacte entre Mas i Zapatero.

Des de Madrid ens insinuen contínuament amb molts globus sonda que tenen per objectiu avisar-nos del que pot dir-nos el Tribunal Constitucional d'aquí uns mesos: possibles articles inconstitucionals que segons el ministre Sevilla seran retirats de l'Estatut; interpretacions jurídiques a la baixa, retard en el desplegament per part del govern central... En fi, ens hauríem de preguntar tots plegats què fem malament a l'hora de negociar amb Madrid. Des de Catalunya ho hem intentat tot: durant 23 anys, el peix al cove de Pujol ens va portar els diners justos i necessaris per no caure a la ruïna però sense arreglar problemes estructurals com el dèficit fiscal o les injustes inversions en infraestructures. Fa uns anys, es va començar a gestar una solució del «problema català» per la via estatutària. Teníem Zapatero disposat a aprovar l'Estatut que «aprovés el Parlament de Catalunya» (Poliesportiu de Sabadell, campanya electoral a les eleccions generals del 2003) i un consens quasi majoritari entre els partits catalans. Es va optar, doncs, per augmentar l'autogovern i la millora del finançament mitjançant la via catalana: pel camí negociador i pacífic dins el marc constitucional (volent-lo superar, és clar). El resultat, dos anys després, és com a mínim, decebedor. Promeses incomplertes (on és el Zapatero d'aquella campanya electoral?); trencament de la unitat de partits catalans (és ja mítica la foto de Mas a la Moncloa, pactant sol un estatut retallat com el vigent) i, per últim, en aquestes últimes setmanes, la sensació generalitzada que a Madrid no tenen ni pressa ni ganes de desenvolupar aquest estatut de mínims.

És intolerable que ara els mateixos líders polítics que un any enrere van trencar la unitat catalana i van liderar la consecució d'aquest Estatut limitat facin bandera, per motius electoralistes, del sobiranisme i la defensa dels interessos catalans i reclamin un aeroport com déu mana o seleccions catalanes. Si són ells els culpables que tot això caigués del text estatutari del 30 de setembre. En aquell text, ens jugàvem un finançament just en relació amb els diners que donem a Espanya. Més finançament per crear places de guarderia, per rescatar els maleïts peatges, per optar a millors carreteres i equipaments públics. Era interessant per a tota la gent que viu temporalment o de manera fixa a Catalunya, sigui quin sigui el seu origen o la seva llengua.