Des que CiU va optar per donar suport al PP, durant aquelles dues legislatures que els populars governaven a Espanya amb el suport de CiU i a Catalunya governava CiU amb el suport del PP, els nacionalistes resten desorientats ja que l'experiència va comportar-los un notable desgast polític i un preu no calculat de veure's, des d'aleshores, relegats a l'oposició. Foren vuit llargs anys, però, que a les dues formacions els era difícil dissimular que eren carn i ungla, donada la coincidència d'interessos i de polítiques neoliberals que aplicaven.

Ara la federació catalanista, no només està a l'oposició, sinó que resta òrfena del lideratge carismàtic d'en Pujol, de la seva visió política i del seu modus operandi irrepetible. El més preocupant és que d'aquella nefasta experiència, se'ls ha enganxat unes, diguem-ne, «maneres populars» de fer política que sovint posen en pràctica. En la darrera confrontació electoral, tots vam poder visualitzar com practicaven aquelles «maneres» del PP (la seva va ser una campanya mimètica d'arrogància, de prepotència i de menyspreu vers les altres formacions polítiques), començant pel tripartit a qui van dedicar un DVD carregat de desqualificacions i insults i acabant pel mateix PP, de qui van escenificar un allunyament davant de notari, tot perquè estaven convençuts de la rendibilitat que els donaria aquella inqualificable negociació unilateral de l'Estatut que van fer amb Zapatero, la nit del dissabte 21 de gener del 2006 a la Moncloa. Però com en el conte de la lletera, els somnis de poder no van acabar bé i tot se'ls en va anar en orris...

Si a això hi afegim una manca d'autocrítica i un no haver paït encara les dues derrotes parlamentàries seguides, no és estrany el seu afany de protagonisme obsessiu, que els perjudica i dificulta l'acció del govern. El més preocupant és que lluny de canviar les seves maneres crispades i barroeres de fer oposició, segueixin –malgrat les continuades patacades que van rebent– aprofitant qualsevol oportunitat (exactament com ho fa el PP amb el govern del PSOE) per desacreditar el mateix president Montilla o, d'una manera molt més visceral, Esquerra, quan aquesta formació (com en el cas de les declaracions desafortunades del seu vicesecretari Vendrell) dóna motius a en Mas, en Duran o en Felip Puig a fer declaracions grandiloqüents de catalanisme (com la d'animar a «reaccionar i fer sentir la seva veu al poble català» per evitar noves retallades de l'Estatut), una declaració d'en Mas que, naturalment, obviava el seu nyap imperdonable, però que justament en Piqué, el seu antic aliat, li retreia dient: «no pot buscar ara una sortida cívica quan va ser ell qui va pactar l'Estatut amb ZP, al marge de la resta de partits i de la cambra catalana». Unes proclames nacionalistes i d'un suposat interès per l'autodeterminació que, durant el 23 anys de governs Pujol, no han servit ni per enfortir l'autogovern ni per gaire cosa més que facilitar la governabilitat de l'Estat, una tasca amb què CiU ha palesat sentir-se molt a gust, però que comporta potenciar la supeditació de Catalunya a les exigències d'Espanya. Potser és per això l'interès, no dissimulat, d'en Duran a ser ministre... i els desinterès de CiU a formar part de la comissió que ha d'evitar que l'Estat incompleixi els acords estatutaris. El que ara toca, com diria Pujol, és deixar de banda tots els desgraciats episodis passats, i retornar a la manera catalana de fer política, o sigui a la coherència i a la responsabilitat que els ciutadans reclamen tant dels partits que formen el govern com del primer partit de l'oposició. Els qui governen, governant amb seny, buscant –només– el millor per als que vivim a Catalunya i l'oposició, procurant que sigui constructiva. Els catalans no volem de cap manera que es reprodueixi a Catalunya la manera crispada del PP en la política espanyola. Per tant, convé que CiU deixi d'obsessionar-se a recuperar el poder i que tots els partits catalans, si més no els de vocació catalanista, treballin units en allò que és fonamental, com pot ser l'assoliment d'unes quotes de més alt poder polític i financer.