Molt s'ha parlat i es parlarà del documental de Telemadrid i potser convindria menys crispació i una mica més de reflexió per part de tot plegats.

A les crítiques des de Catalunya responen des de Madrid que aportem proves que el que s'hi afirma és mentida i hom té la impressió que pel fet de ser català –en contra del que és habitual en un estat democràtic– som culpables fins que no es demostri el contrari. Personalment, fa anys que he renunciat a fer pedagogia per Espanya quan el resultat final és tan decebedor com repetitiu: «¡Pues sois simpáticos para ser catalanes!» o «¿Le habláis en catalán al perro?»

Desconnexió, incomprensió, insensibilitat, ignorància? Segurament, una mica de tot i ben amanit pels interessos de partits polítics –de tots colors– que veuen en el nacionalisme o en l'antinacionalisme un rèdit constant de vots radicals.

Es trist veure com des de la resta de pobles d'Espanya el desconeixement de la nostra realitat pugui ser manipulat de forma tan barroera; però dol molt més sentir les veus que des de Catalunya confirmen que se senten ciutadans de segona perquè això implica que els catalans no hem aconseguit que estimin i valorin el patrimoni cultural de la nostra llengua. Que no sentin com a propi el fet diferencial de la nostra comunitat i que només siguem capaços de sentir-nos units en mobilitzacions tan lloables i nobles com el rebuig a la guerra de l'Iraq, però alhora tan llunyanes de la nostra realitat diària. És a dir, únicament trobem coincidències en els temes que no afecten la nostra pròpia societat. I sorgeix, com sempre, l'eterna pregunta: què hem fet malament els catalans?

Cansada, em sento molt cansada d'haver d'explicar novament la trista experiència que va viure el meu pare, a la Catalunya dels anys 50, quan va ser expulsat d'un edifici administratiu per haver dit «Bon dia». Se'l va obligar a sortir, tornar a entrar i saludar «como Dios manda». Si algú dels qui se senten ciutadans de segona a Catalunya pot confirmar-me que l'administració catalana els ha sotmès a aquesta mateixa humiliació, sisplau, facin-m'ho saber i jo mateixa em disculparé per la bretolada. Evidentment, l'administració central no es va disculpar mai amb el meu pare.