Ara que s'acosta Sant Jordi, tornaran els mateixos debats de sempre. Apocalíptics i integrats continuaran polaritzant dues posicions antagòniques sobre l'estat de la cultura catalana que oscil·laran entre el presumpte bon futur que ens espera o les apostes per esbrinar la data de defunció d'una llengua que no deixa de recular en l'àmbit públic. Tanmateix, després de les depriments discussions desenvolupades en l'anòmala eufòria de la festa del llibre, podríem arribar a l'heterodoxa conclusió que la cultura catalana viu una permanent situació d'anorèxia inversa. Aquesta malaltia d'ordre psicològic es fonamenta en un greu problema d'autopercepció. El pacient, malgrat l'evidència, troba en el seu reflex al mirall una persona obesa, a qui sobren desenes de quilos. Amb la cultura catalana succeeix a la inversa. Quan es troba davant del mirall es desespera perquè creu que la imatge reflectida representa un personatge esquifit, en fase terminal, tot i que el seu pes entra dins dels paràmetres correctes. Ens trobem, doncs, amb un mateix problema d'autopercepció, encara que invers. Malgrat una aparença objectiva de normalitat, en percebem una de subjectiva de desnutrició crònica. Que la cultura catalana està en crisi és un fet si només acceptem la polisèmia del terme. Certament vivim temps de transformacions tant entre els emissors com entre els receptors. Venim d'uns alts nivells de voluntarisme i militàncies, i hem arribat a molts fracassos de professionalització, no perquè siguem un mercat petit, com ens repeteixen, sinó per una remarcable absència d'infraestructures culturals dignes d'aquest nom i una patològica manca de confiança en les pròpies possibilitats. A això no és aliè el fet de les grans fluctuacions del valor cívic d'una intel·lectualitat tan aviat sobrevalorada com devaluada en el seu paper, massa condicionat, aquest cop sí, pel baixíssim nivell dels nostres polítics. Finalment, la globalització, i la conversió de la cultura en un mediocre espectacle, com vaticinava fa quaranta anys Guy Debord, també esdevé un factor que contribueix al quadre general d'aquesta patologia col·lectiva. Curiosament, hauríem d'estar vivint un model dolç. Conjunturalment assistim a la maduresa de la generació de l'antic BUP, és a dir, l'arribada de centenars de milers, potser milions, de lectors mitjanament formats, un públic quantitativament i qualitativament irrepetible, i alhora, amb un notable nombre d'escriptors amb una bona preparació i notables inquietuds. Tot plegat, ens hem permès expandir un nombre d'autors i lectors a un nivell inimaginable anys enrere. Només cal fer una visita per les llibreries actuals. Molta producció, de qualitat, ben cert, desigual, editorials perifèriques arriscades, i alguns talents remarcables. Ara bé, les reformes educatives dels noranta i posteriors, si bé sembla que afectarà negativament noves fornades de lectors crítics en el futur, sí en canvi ha acabat propiciant indirectament processos de professionalització entre alguns escriptors. Les perspectives d'una degradació professional van forçar molts autors que compaginaven la seva obra amb l'ensenyament a buscar fortuna en la incertesa de la independència. Tot i això, aquesta solució va acabar propiciant, al seu torn, una accentuació de la submissió d'alguns intel·lectuals al poder o a l'ombra d'algunes opcions polítiques. Malgrat tot, no pot negar-se que en l'actualitat hi ha més nivell cultural del que la majoria estaria disposada a admetre. En qualsevol cas, no és inferior al de la ciència. El problema greu és que en aquest darrer cas, els científics catalans, avorrits i desencisats davant la mediocritat de la infraestructura científica i el «capelletisme» limitador, disposen de l'oportunitat de fugir a altres països on poder demostrar la seva vàlua, i poden viure dignament de la seva activitat. En canvi, els escriptors catalans no tenen cap país que els aculli.

La matèria primera, una llengua sense estat, esdevé una insalvable dificultat, que condemna bona part dels nostres talents a una mena d'exili interior, de semiclandestinitat on alguns bons autors, malviuen en cercles restringits. Els psicòlegs clínics consideren que el problema dels pacients anorèctics té origen emocional. Es tracta de persones amb una baixa autoestima i tendència a menysvalorar-se. Aquesta seria una bona definició per a la nostra psicologia col·lectiva. No és difícil trobar les causes d'aquesta patologia. El nostre és un país que pateix un procés d'assetjament moral identitari. Per molta declaració retòrica dels responsables de l'estat, la cultura catalana fa nosa. El remei és, doncs, senzill. De la mateixa manera que la curació de l'anorèxia requereix recuperar la dignitat perduda, el reconeixement del problema i l'assumpció d'un mateix, només la sobirania és capaç de fer de la nostra una cultura sense complexos.