dilluns, 9 d'abril de 2007
> L'odiosa comparació del retrat de Pamina
cinema
«THE MAGIC FLUTE» / IMMA MERINO.
+ Un moment de la pel·lícula. / Foto: EL PUNT
|
Les comparacions, certament, són odioses, però a vegades es fa molt difícil no fer-les. Trenta anys després que Ingmar Bergman aportés la seva adaptació cinematogràfica (fent-hi tan volgudament present la dimensió teatral que el film comença amb l'entrada d'espectadors en una sala) de la cèlebre òpera de Mozart, Kenneth Branagh ha assumit l'encàrrec de realitzar una versió de La flauta màgica. Dic encàrrec perquè, a diferència de les seves recreacions d'obres de William Shakespeare, Branagh no ha tingut la iniciativa del projecte. Aquest es deu a sir Peter Morris, una mena de mecenes operístic que, ara a través del cine, argumenta voler contribuir a la popularització de l'òpera. Tenint present la naturalesa dels films de Branagh inspirats per Shakespeare, no es fa estranya la seva trobada amb Morris. Però la idea de popularitzar mitjançant el cinema a vegades s'ha confós amb banalitzar, alleugerir i, al capdavall, amb crear productes hipotèticament més comercialitzables. Apunto això últim com una hipòtesi perquè allà on fins ara s'ha estrenat, La flauta màgica de Branagh ha patit una notable ensopegada comercial, sense que aquest fracàs serveixi per mesurar-ne les virtuts o els defectes estètics o el funcionament d'una proposta que ambienta, per dir-ho així, l'acció a les trinxeres de la I Guerra Mundial. Amb el seu caràcter de faula, relativa a un procés d'aprenentatge moral, La flauta màgica no és localitzable en una determinada època i, a més, sempre és una invitació a la imaginació. Ara bé, funciona aquesta ambientació? No precisament. Hi ha alguna cosa que xerrica. De fet, Branagh no explora els aspectes més foscos i greus de La flauta màgica, sinó que explota el costat més lúdic fins a la impertinència i més en relació amb un context bèl·lic. Una altra cosa (o potser és la cosa) és el mal gust que Kenneth Branagh pot exhibir i que ja puntejava amb més o menys força en les seves adaptacions shakespearianes, com ara en aquells vermells violents del seu Hamlet. Aquí, a més de les opcions cromàtiques, el mal gust pot exemplificar-se amb el perfil de la boca de Lyubov Petrova ocupant bona part de la pantalla mentre arriben les primeres coloratures de la Reina de la Nit. A més, com a exemple de com Branagh pot confondre la lleugeresa de Mozart amb l'exhibició acrobàtica, les últimes coloratures se senten mentre la reina va fent saltirons com una boja. Finalment, fem la comparació odiosa. Només una. En la versió de Bergman, el retrat de Pamina s'anima (cinematogràficament) mentre Tamino l'observa, ja enamorat, per primer cop. Branagh (una còpia?, un homenatge?) no només fa que el retrat de Pamina adquireixi moviment, sinó que Tamino imagina en un ball romàntic. En Branagh sempre hi pot haver alguna cosa de més que obre la porta a l'excés i el mal gust.
|
)
