Quedem a l'estudi que el saltenc Joan Mateu té molt a prop de l'antic monestir de Sant Pere de Galligants, amb el despatx del seu marxant al costat i un aparador on va exposant alguns dels seus quadres, només per mostrar-los, no per vendre'ls. Amb en Joan hi ha Xevi Vilaró, que viu i treballa en una casa de quatre pisos del seu poble, la Cellera de Ter: en els dos pisos superiors, hi té l'estudi i el magatzem. En Xevi té 32 anys, en Joan n'acaba de fer 31. Tots dos són pintors figuratius, gairebé autodidactes i amb una imparable projecció internacional. Tenen moltes coses en comú. També són amics.
Joan Mateu, que també és músic –va tocar el baix amb Confussion Fussion i Barri Baix–, treballava en una empresa d'instal·lacions de vidre i alumini quan, el 1998, va decidir dedicar-se professionalment a la pintura. «Em vaig llançar a la piscina, tot i que és molt complicat aconseguir viure de l'art, però ho has de tenir clar i creure en el que fas. I jo em sentia molt bé pintant.»
L'experiència de Vilaró és semblant: «Jo pinto des dels 15 anys, però només fa 6 anys que em guanyo la vida amb això. Dels 16 als 25 anys vaig treballar en una fàbrica tèxtil.» Tots dos diuen que són molt treballadors i molt constants en el seu ofici. «A l'estudi depens només de tu i t'has d'imposar una certa disciplina», diu Vilaró, i Mateu ho ratifica: «Els meus amics no es creuen que tingui un horari d'oficina: de les 10 a les 2 del migdia i de les 4 a les 9 o les 10 del vespre. Hi ha vegades que no pinto: simplement, estic buscant temes i em documento.» I hi afegeix Vilaró: «Jo dibuixo més a la nit i pinto més de dia, per aprofitar la llum natural. En tot cas, és una cosa que m'agrada i que faig per gust. I si un dia no tinc ganes de pintar, no pinto.» «La gent ho veu molt idíl·lic, però pintar t'absorbeix molt i no te'n pots desprendre fàcilment», diu Mateu. A tots dos els agrada treballar sense pressió, amb l'únic objectiu que l'obra sigui «de qualitat», per respecte a l'espectador i sobretot per una qüestió d'autoestima. Tots dos fan pintura figurativa, amb un hiperrealisme que remarca la poètica de la quotidianitat i que, en el cas de Vilaró, pot mostrar també individus sense rostre o autòpsies colpidores. Ells defensen bé la seva posició: «Ara sembla que la pintura figurativa sigui un art menor i que no pugui tenir un lloc dins de la pintura contemporània, quan pot ser molt contemporània. No en pots fer gaire cas, de tot això. Has de fer el que tu creus com a artista i no cometre l'error de pujar al tren d'una suposada modernitat. I sobretot mai no has de justificar-te per res del que fas.» On té més projecció l'obra d'aquests dos joves artistes gironins és als Estats Units: tots dos hi han participat en fires internacionals, tenen unes quantes exposicions en perspectiva i Vilaró està en tractes amb una galeria de Miami, Hardcore Art, que fins i tot li va oferir un estudi per treballar-hi. «A Europa, hi ha una gran frontera entre l'art contemporani i el realista, mentre que als Estats Units tots els estils conviuen amb més normalitat», diuen, sense oblidar el suport que aquí han rebut de la Fundació Vila Casas i Giart (Vilaró) i d'El Claustre, on Mateu –ara finalista del premi Ricard Camí– exposarà a final d'any.
)
