En poc menys de sis mesos s'han estrenat cinc pel·lícules que parlen de gent que s'infiltra. Els policies de Corrupción en Miami, els mafiosos irlandesos i els policies d'Infiltrados, la noia de la resistència holandesa d'El libro negro y els espies de la República Democràtica Alemanya de La vida de los otros són tots ells agents dobles, gent que utilitza la mentida i la disfressa per ficar-se en vides que no són les seves i manipular determinats mons paral·lels. Totes aquestes pel·lícules sobre traïdors no fan més que dissoldre les barreres de la moral i dur el cinema cap a un nivell de complexitat i subtilesa que era impensable uns anys enrere. És com si la figura de l'infiltrat s'hagués introduït a l'interior del relat clàssic i hagués desestabilitzat la seva lògica simplificadora. La trama de les pel·lícules comença a reflectir petites subtileses que compliquen el seu entrellat, transformen les motivacions psicològiques dels personatges i situen l'espectador dins d'un joc narratiu que no para de superar-lo. Enmig d'una època en què els infiltrats han passat a una tendència dominant en el cinema contemporani i en què allò políticament incomprensible és mostrat sense afany de ser comprensible, era lògic que algú pensés a fer una pel·lícula sobre l'Agència Central d'Intel·ligència, la CIA, l'agència més poderosa d'infiltrats de la història del segle XX i una de les més opaques de la història de l'espionatge.

El buen pastor de De Niro avança en dues possibles direccions. En un primer nivell funciona com una crònica del naixement i creixement de la CIA des d'abans de la I Guerra Mundial fins a la crisi de Bahía de Cochinos, de l'abril de 1961, durant la presidència de Kennedy. De Niro parteix d'una dada suggestiva: la visió de la CIA com una extensió americana de les sectes maçòniques europees. Una secta maçònica que neix profundament implicada amb els espais fundacionals del pensament neocon americà, marcats per la influència d'alguns pensadors provinents de l'Alemanya nazi a la Universitat de Yale. Aquesta història de la CIA ens és explicada a partir de la figura de l'oficial Edward Wilson –excel·lent Matt Damon–, insistint en les claudicacions familiars que ha de dur a terme per ser fidel a l'agència secreta que lluita per salvar Amèrica.

En la segona direcció que explora El buen pastor, la cronologia està frenada per una conspiració històrica que té, com a MacGuffin, la investigació d'alguna traïció a l'interior de la central d'intel·ligència que va servir per acabar desvelant el projecte de Bahía de Cochinos. La història real no dubta a barrejar-se amb la ficció fins al punt que, de forma força increïble, un embolic amorós en algun lloc d'Àfrica esdevé la clau de la crisi històrica que va impedir l'atac dels Estats Units contra Cuba. De Niro força massa les coses i això fa que la pel·lícula perdi, en aquest segment, part de la credibilitat que ha acumulat en la seva primera part. Més enllà dels problemes de versemblança, El buen pastor té, però, com a mèrit principal el fet d'haver aconseguit canviar la imatge de l'espia i d'enfrontar-se a la grisor de la CIA sense complexos. Els espies que ens mostra la pel·lícula no són superherois com Bourne o James Bond, sinó uns éssers grisos que es passen el dia de despatx en despatx, que han de sacrificar la vida familiar per raons d'Estat i que no paren de fer l'imbècil en les trobades anuals de la seva confraria maçònica. Els espies no són els enviats dels Déus per salvar la pàtria. Són personatges tèrbols que creuen en la invisibilitat del poder, en la possibilitat de manipular el món des de les ombres de la caverna on estan condemnats.