Hi havia el costum, entre els infants d'abans, d'embadalir-se amb les engrunes de parafina que queien com neu en unes boles de vidre que solia haver-hi a casa els avis. La gent gran –deduïa la mainada– també necessita els seus joguets per somiar-se en altres mons, tot i que en el seu cas aquest somni només podia representar-se a temperatures sota zero, o el que era si fa no el mateix: pels adults la memòria era cosa de les esferes i del fred.

Mercè Ribera (Rubí, 1964) també construeix recipients de vidre amb escenes a dins, però en lloc de neu hi sura una atmosfera plúmbia, com de vespre de pluja deposat amb claror gasiva al dormitori i a la sala d'estar, i no hi ha gent, tampoc, si no és la seva presumpció a través d'objectes que hi han deixat abandonats, o d'una cortina per on acaba de sortir algú, o d'un llum macilent que per distracció ha quedat encès, o d'un rai esquifit exposat a la tempestat amb el seu humil estendard cridant aixopluc i auxili a la vora d'un far. Amb aquests mobles diminuts estranyament familiars, algunes d'aquestes vitrines semblen cases de nines tristes, que són les que han conegut contra tot pronòstic el dolor, com ho deuen ser també els absents estadants d'aquests escenaris de la pèrdua i la recança, ocupats per objectes es diria que negligits en una precipitada mudança, o inspirats en alguna cambra sinistra dels contes per a infants, tan inquietants quan es llegeixen de gran, com el de la princesa i el pèsol, només que la història no serveix aquí per intensificar l'agudesa aristocràtica de la percepció, sinó de quina intensa manera una nosa petita es manifesta i cou a través de tantes i tantes capes de voluntariós oblit.

Com una de les peces de Bla, bla, bla, un projecte seu anterior en què un pilonet de lletres eren sotmeses a l'escrupolosa anàlisi amb lupa i pinces –imatge exacta de la precisió exigida al llenguatge i als seus parlants–, Mercè Ribera, que feia ja dos anys que no exposava a terres gironines, crea cada una de les seves escenes amb estima i morositat, entretenint-se en la seva ascètica disposició, quasi a la manera de Morandi, abans d'encapsular-les en aquestes cabines de vidre lleument entelades, com si a dins hi hagués quedat atrapada alguna respiració, com si a fora, en el món esfèric, hi fes fred. I no en fa prou, amb aquestes atmosferes comprimides, elles soles tan completes com un poema, a vegades irònic, com a Canta y no llores, una imatge concisa del consol a través d'una papallona d'un blau transparent que irromp a la finestra, ai, d'una habitació ja buida, sinó que vol immergir-hi també l'espectador, convidant-lo a penetrar en aquesta cabina penombrosa on només l'acompanyaran les lànguides notes del piano i el violí d'Alina, del compositor Arvo Pert, com una cançó de bressol perquè es deixi caure, dolçament, com volves de neu dins una bola de vidre.