diumenge, 1 d'abril de 2007
> Respira!
Xavier Garcés explora el misteri de la realitat més propera en una exposició a la Fundació Valvi
EVA VÀZQUEZ.
Girona
Diu la llegenda que quan va tenir acabat el Moisès per a la tomba de Juli II, Miquel Àngel, colèric perquè tant de realisme no tingués la gràcia de la vida, va clavar un cop de martell al genoll de l'estàtua cridant-li: «Parla!». Javier Garcés no espera tant de les seves figures, encara que a les seves terracotes policromades, siguin ajagudes, dorments o embadalides, sembla faltar-los únicament el do de la respiració, un alè que l'espectador quasi percep amb una barreja d'esperança i neguit. Una d'aquestes escultures monumentals, a més de pintures realitzades damunt planxa de ferro i dibuixos, es poden veure fins al 21 d'abril a Girona.
Foto: LLUÍS SERRAT
|
Foto: LLUÍS SERRAT
|
+ Javier Garcés, nascut a Saragossa però establert a la Bisbal, posa davant l'oli Bassa, a la Fundació Valvi. Al costat, la mirada afectuosa i minuciosa amb què l'artista ha retratat la seva mare, Pilar, i l'inquietant verisme d'Andrés. Foto: LLUÍS SERRAT
|
Sempre són els paisatges que coneix i la gent que estima: una bassa, una llenca de terra amb herbots, una pila de draps, una pica ronyosa de calç i fang, i la mare, la dona, la filla, l'Andrés. Aquest món petit, íntim i modest, sense maquillatge ni artificiosos enquadraments, és l'únic que necessita Javier Garcés (Saragossa, 1959) per acostar-se a això que s'anomena realitat i escodrinyar els seus misteris latents. A vegades, però, no n'hi ha, o hi són tan endins que cal observar les coses de ben a prop, minuciosament, amb detall i humilitat, com un lepidopteròleg examinant una ala de libèl·lula migpartit per la ciència i l'admiració. Potser ve d'aquí que als hiperrealistes se'ls atribueixi una mirada una mica forense i glacial, per la mateixa raó que se'ls acompanya d'un prefix superlatiu que aclareixi que el seu és un món que, assemblant-se al real, el subratlla i excedeix, com si la realitat sola, la més banal i insignificant, no fos també una demostració que la gran hipèrbole és l'existència mateixa, la beneïda gràcia que tinguin pes i forma també els anònims i la nimietat. Garcés, «poeta de la quotidianitat» segons la crítica M. Lluïsa Borràs, continua buscant aquests miracles del més pobre, humil i desagraït dels objectes i racons que veu cada dia al taller o a casa a l'exposició que presenta fins al 21 d'abril a la Fundació Valvi. Són mitja dotzena de dibuixos vivificats amb llapis de colors de la senzilla natura que envolta el seu estudi de la Bisbal, uns olis pintats damunt planxes de ferro, un d'ells de dimensions colossals i mai no exposat acabat, Interior de taller, i terracotes policromades, entre elles el fascinant Andrés, una figura de mida natural que convida a acostar-s'hi i exhortar-la a respirar.
|
)
)
)
