A vegades, les últimes pel·lícules dels grans cineastes tenen un caràcter testamentari, sobretot quan aquestes estan fetes des de la consciència d'una mort evident. Al 2004, Robert Altman va ser operat a cor obert i va veure com la seva salut minvava. Tot i arribar als 80 anys i desafiar les agències d'assegurances capficades a jubilar els grans autors de Hollywood –Billy Wilder i Elia Kazan van acabar sotmetent-se al seu poder–, va poder rodar la seva última pel·lícula com un curiós rèquiem funerari en el qual, simbòlicament, enterrava el seu món cinematogràfic i donava de forma plàcida la mà a un curiós àngel de la mort que no tenia res de sinistre, ja que era un ésser seductor encarnat per una rossa amable amb les faccions de l'actriu Virginia Madsen. The last show descriu gairebé en temps real l'última emissió d'un programa radiofònic en directe en el qual la música country, els acudits dolents i les balades nostàlgiques animaven la tarda del dissabte a la població de St. Paul (Minnesota). L'emissió conduïda per G.K. Keillor, que en la pel·lícula s'autointerpreta de forma impagable, reflectia un món anacrònic i decrèpit en vies d'extinció, que buscava el seu públic davant uns temps en constant procés de canvi.

Altman mostra com una empresa financera de Texas decideix enderrocar l'edifici on té lloc el programa. Mentrestant la trouppe celebra el seu darrer dia de ràdio, com si visquessin en un etern present sense amenaces. Al llarg de l'hora i mitja de pel·lícula i d'emissió radiofònica, Altman no para de passejar-se per l'escenari i per les tramoies per tal de mostrar-nos un seguit d'antiherois que són representants d'una Amèrica profunda, plena de contradiccions, però que acaben esdevenint la quinta essència del model de cinema coral, cínicament sarcàstic, que el mateix Altman ha construït al llarg de la seva carrera cinematogràfica. Així, mentre Meryl Streep i Lily Tomlin enlluernen l'espectador amb una balada, seguim les pistes d'un encantador detectiu privat que no sap què fa perdut entre la gent de la ràdio i veiem com el cínic empresari té els dies comptats per culpa d'haver-se creuat amb l'àngel de la mort que passeja pel teatre amb gavardina blanca. A mesura que la pel·lícula avança fa la sensació que els actors que canten i que s'autoparodien no fan més que homenatjar la mirada d'un gran cineasta que té la clara consciència que alguna cosa s'acaba i que cada imatge que roda és una última imatge possible. És com si darrere els anuncis cantats per G.K. Keillor sorgissin els soldats iconoclastes de Mash, com si darrera el duet que explica mals acudits format per J.C. Reilly i Woody Harrelson emergís l'espectre del Warren Beaty a McCabe i Mrs. Miller i com si darrere l'enclenxinat detectiu que encarna Kevin Kline es filtrés alguna cosa de l'Elliout Gould d'El largo adiós. Cap personatge concorda amb el seu referent, però l'esperit de tota una filmografia pren vida per entonar un emotiu testament. Probablement, The last show és una pel·lícula desballestada, però hi ha alguna cosa de profundament entranyable que acaba provocant la nostra més sincera adhesió.