«Catalunya és potencialment un país de primera, amb aeroports de segona, trens de tercera, estatut de regional i govern d'aficionats a l'hora d'aplicar polítiques sobre cançó i altres matèries», afirmava una basca de mitjana edat dissabte a l'envelat de Verges, al Baix Empordà.

Passaven vuit minuts de les deu de la nit d'un dia net i clar, tal com l'havia anunciat Que tinguem sort. La major part de les 6.300 persones que omplien l'envelat cridaven amb nervi Fora, Montilla!

El president de la Generalitat havia començat a tremolar un moment abans, quan tot l'envelat proferia un contundent Fora, fora! destinat als membres del govern i als de l'oposició agrupats en unes files perfectament identificables a través de les pantalles de televisió.

«Si no vols pols, no vagis a l'era! El gener del 76 els polítics eren davant de tothom, ara són al mig i aviat només els voldrem al galliner», ironitzava en un bon català un jove eslovè mentre una àvia del país se'l mirava desconcertada.

La diversitat del públic era visible: d'incondicionals procedents d'Euskal Herria a fans vinguts d'Eslovènia (agermanats tots a través del fòrum electrònic El Cafè Antic), d'executius exprogres a pagesos veïns, d'actors de telenovel·les a futbolistes del Barça, de nens de mesos en cotxet a dones de gairebé noranta anys, com Teresa Rebull.

De seguida Lluís Llach va sortir a l'escenari i els polítics van celebrar fins a l'inimaginable que el sospir que exhalaven només fos l'últim... abans de saber la notícia de la convocatòria de plaça per a president del país disposat a cridar el poble a votar sobre l'autodeterminació.

El que també era l'últim era el tram de trajecte de Llach professional que s'iniciava. Llach sempre ha anat a la seva. Hi anava als quatre anys quan es posava a improvisar al piano i desobeïa la mestra de música que li ordenava fer escales de deures mentre ella atenia un moment la rellotgeria familiar. I encara hi va ara, a la seva.

S'ha volgut acomiadar amb un programa molt personal, pensat més en clau interna per enfilar amb coherència el darrer viatge acompanyat de músics que per satisfer els seguidors de tota la vida.

Malgrat tot, s'ha tret de la màniga un regal als fidels amb l'estrena de Verges 2007, una cançó menor escrita amb el cor, més que amb el cap i el pols.

«Ha triat un repertori dens i difícil. No és el que ens hauria agradat, perquè ens costa entrar-hi. Però tot l'envelat no para de plorar tota l'estona», confessava una veïna de Verges de l'edat del cantant.

Pletòric de veu i blindat per una banda brillant segons el guió d'uns arranjaments enlluernadors, Llach va fascinar. Cantant i demostrant que no hi ha ningú al món que en un escenari sermonegi tant com ell entre una cançó i l'altra.

Va evocar amb afecte els seus records de Verges, on només va viure els nou primers anys de la seva vida. De les sessions dobles de cinema de can Roca i can Grau a les peticions de precisió del nombre de pecats sobre el qual li preguntava en la confessió mossèn Josep Vinyals.

Lluny tant del cant del cigne com de la ruta dels elefants, Llach es va mostrar com un artista en plena forma. Molt inspirat musicalment i amb una àmplia gamma de recursos encara, per interpretar alhora amb desplegament d'energia i capacitat de matisos. Ho va deixar clar amb les dues perles de la nit, Fins quan i per qui i Cançó a Mahalta. I en la que potser va ser l'única peça en què li va escapar una llàgrima, Amor particular.

Missatger polític dels més indefensos fins a l'adéu, va agrair que la providència hagués obrat a favor: uns joves van interrompre uns segons el recital pujant per sorpresa a l'escenari a desplegar-hi una pancarta per la llibertat de Núria Pòrtulas.

Després de tres hores de concert amb una sessió d'onze bisos més generosa que la del dia abans, Llach, com Jesús, mariner un dia, quan descalç va travessar l'aigua, va trencar el protocol.

Va baixar de l'escenari caminant cap al públic per fondre's en abraçades en una volta de guanyador de Champions per l'envelat. Pel camí algú li va estirar la gorra. Es va quedar amb la calvície a l'aire de jove vell, el seu nou ofici.

Mentrestant, qui s'abstreia de l'eufòria d'un comiat apoteòsic i emotiu podia arribar a sentir de lluny campanades a morts. Sonaven per l'edat d'or de la cançó d'autor en català. Aquesta ha estat una setmana tràgica per a la cançó del país, encara que els mitjans de comunicació no ho hagin reflectit prou.

Dimecres Raimon acceptava el Premi d'Honor de l'Academia de la Música lamentant que des de fa set anys no pot actuar en un teatre a València. Raimon mantenia en les declaracions el to impotent de quan ha denunciat que no sonen cançons seves a la ràdio pública catalana.

Dijous Llach, que continuarà al capdavant del Celler Vall Llach, raonava la seva retirada alertant sobre el panorama de la cançó: «Plego perquè no tinc l'energia que es necessita per ser present en el nostre panorama musical, que cada cop és més complicat per a un cantant en català.»

Dissabte el moderador d'un debat a Verges sobre Els Setze Jutges va haver d'interrompre una intervenció crítica de Maria del Mar Bonet queixant-se que no pot cantar a les Balears: «Pari! Ja en tenim prou amb un cantant que es retira. No anunciï que vostè també es retira!»

El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, consultat per aquest diari, opina: «Respecto molt aquests creadors excepcionals, però en tots els sectors de la cultura és lògic que es tanqui, amb el desplaçament de gust del públic, un cicle històric on no sempre hi ha relleu. La cançó no ha estat més mal tractada que el jazz. El que cal és que els músics tinguin llocs on actuar.»

Queda l'avís de Llach versionant Barbara: «Que n'és d'abominable tenir per enemics els somnis de l'adolescència!