La sala polivalent es va omplir ahir de vergelitans –un gentilici que Bassas ja mai no ho oblidarà–, gent del poble que està vivint aquestes jornades de comiat del noi de Verges com una autèntica celebració popular. Hi havia la dona que preparava l'escudella per a Llach i els seus músics mentre gravaven a la masia que el músic té a Parlavà el disc Torna aviat. I també va haver-hi el testimoni de la Montserrat, la professora de piano que va transmetre a Llach la passió per la música i que quedava bocabadada quan el petit Lluís s'oblidava de l'entrenament feixuc de les escales per crear la seva pròpia música.

Tenint en compte que l'altre gran personatge públic de Verges ja dóna nom al col·legi del poble, Bassas va preguntar als veïns si voldrien posar el nom de Llach a un carrer i el sí de la resposta popular va ser sonor i entusiasta. «Un carrer? Pobres d'ells que m'enterrin d'aquesta manera», va dir Llach, que aquests dies mostra un bon humor que costa relacionar amb comiats i jubilacions, encara que també, va dir, se sent estrany per una barreja de sentiments pel final d'una llarga etapa i l'inici d'una altra: el tercer acte, el definitiu, que el músic es planteja amb la mateixa normalitat amb què ara diu adéu.

En el programa hi van intervenir diversos amics de Llach, personatges públics que van parlar de les seves cançons preferides del cantautor –l'expresident Pujol va triar Laura i el futbolista Josep Guardiola, Amor particular– i altres que, com ara les cantants Maria del Mar Bonet i Marina Rossell, van intervenir per compartir records i agrair a Llach el seu suport. Més difícil va ser arrencar-li quatre paraules a un dels millors amics de Llach, Pascal Comelade, poc amic de parlar en públic, que sí que va aprofitar la conversa telefònica per preguntar al cantant per una enigmàtica guitarra de dotze cordes.

Llach va acabar cantant dues cançons: Si arribeu i Tinc un clavell per a tu, que inclou aquest vers: «Puja a la barca amb el teu bagatge i recorda que la vida és teva.»