Quan Georg Dreyman, un dels protagonistes de l'oscaritzat film alemany Das leben der anderen, pren consciència de la misèria moral imperant a l'antiga Alemanya oriental, decideix escriure un article que el convertirà en dissident. El tema triat per denunciar l'opressiu comunisme és el suïcidi. Relata que a l'antiga República Democràtica la mediocritat de la vida quotidiana fa incrementar la taxa de morts voluntàries en el presumpte paradís socialista. És una manera de fer evident que la propaganda no es correspon a la realitat i que, sovint, la mort i la malaltia són fórmules de protesta col·lectiva i silenciosa contra una manera d'entendre un estat que nega el dret a una existència tranquil·la, confortable i en llibertat.

Avui, qualsevol Dreyman podria redactar un article similar per al cas espanyol. Des de 1985, any on el film alemany centra la seva acció, la taxa espanyola no ha deixat de créixer. Informes i articles acadèmics ens indiquen que aquest fenomen s'ha duplicat durant els darrers trenta anys, i estableixen una clara correlació amb l'expansió de la precarietat laboral. No només això. Segons dades del Ministeri de Sanitat, el consum d'ansiolítics i antidepressius s'ha triplicat a la darrera dècada, i ha arribat al deu per cent de la població adulta. La situació d'estrès i ansietat, associades a creixents pressions laborals, en un context on la precarietat coexisteix amb la degradació de l'estabilitat en el treball, privatitzacions, subcontractacions i increments de productivitat, paral·lelament a la progressiva pèrdua de poder adquisitiu o limitació del dret a l'habitatge digne, està generant una societat malalta, en el context d'una presumpta efervescència econòmica. Un exemple paradigmàtic són els casos recentment registrats a la Renault a França. Els directius de l'empresa automobilística van quedar horroritzats quan, en el lapse d'un mes, tres dels seus tècnics van suïcidar-se. Un d'ells va adduir en una carta pòstuma les dificultats causades per l'inhumà ritme de treball imposat pels seus superiors. Setmanes enrere, aquests havien exigit un esforç extra per a la creació de nous models, sense un augment paral·lel de recursos. «Cal ser més competitius», reiterava el missatge. Objectius poc realistes, pressions intenses, van generar una epidèmia que des del consell d'administració no es va saber aturar. Més enllà de la dimensió internacional, el cert és que en el cas espanyol, la darrera dècada assistim a un creixement econòmic d'un ritme sostingut del tres per cent anual. Els beneficis de les empreses de l'Ibex 35 va créixer un 31% l'any passat. El salari real mitjà manté el mateix poder adquisitiu que el 1996, i en el quart inferior manifesta una davallada significativa. Paral·lelament, les famílies espanyoles dediquen més temps al treball i als desplaçaments, fet que dificulta la conciliació de la vida familiar i laboral, i això es tradueix, en l'erosió imparable de les famílies, darrer baluard de les societats mediterrànies a l'atac destructiu de la globalització. La creixent medicalització dels problemes laborals és una constatació que avui, malgrat el premi de consolació d'un consumisme inútil, els individus viuen pitjor que fa deu anys. L'assagista uruguaià Eduardo Galeano defineix a la perfecció les implicacions d'aquest capitalisme global. El presenta com un Déu destructor i capriciós que exigeix més i més sacrificis humans en nom de creences sense base real. Per acumular beneficis privats en escasses mans, la ciutadania és sacrificada a l'altar de la competitivitat.

La dictadura del mercat propicia una brasilenyització de les societats occidentals, on les ocupacions són cada vegada més precàries, més temporals, més inútils i de pitjor qualitat. En el nou ordre global, la ciutadania, les antigues classes mitjanes són comminades a millorar la productivitat, en una acció tan heroica com absurda a l'estil de la càrrega de la cavalleria lleugera de la batalla de Balaklawa: una cursa esbojarrada per un estret congost vers objectius impossibles, mentre els agents de l'economia globalitzada, deslocalitzacions, externalitzacions, privatitzacions, disparen als genets sense pietat.

Com afirma el filòsof alemany Ulrich Beck, els increments de productivitat impliquen substitució de treball humà, és a dir, que cada vegada menys treballin més per tal que la majoria quedi exclosa. Les patologies mentals, la percepció que el futur ens ofereix horitzons sense esperances, són el preu d'un creixement econòmic inútil. Fa quaranta anys, el dissident txec Milan Kundera denunciava la misèria moral del comunisme amb l'excel·lent novel·la La insuportable lleugeresa de l'ésser. Avui, el capitalisme global, amb cada cop més dissidents, ens mostra l'insuportable pes del creixement econòmic.