diumenge, 18 de març de 2007
> País esportiu, sense ambigüitats
l'apuntador
JOSEP MARIA PASQUAL.
La proposta que la Generalitat ha presentat a Lausana i que té a veure amb la creació d'uns jocs esportius de països sense estat (en què pugui participar Catalunya amb delegació pròpia) és una de les iniciatives més interessants que podíem fer els catalans, en aquests moments, en matèria de projecció internacional. Òbviament, aquests Jocs no són els Jocs Olímpics, i es pot fer la crítica fàcil de menystenir la proposta titllant-la de «segona divisió». I és cert. Però cal preguntar-se què és millor: que Catalunya continuï sense poder participar mai en competicions internacionals (cosa que ha passat fins ara i continuaria passant mentre durés l'actual ordre vigent) o que es canviï la tendència de la prohibició per la de l'autorització (de país ignorat a país conegut, de país invisible a país representat). En trenta anys de democràcia, estem on estem i hem practicat sempre la política del «peix al cove». Ara, podem fer un altre pas endavant (tan petit i lent com els que hem fet sempre, vaja). Amb l'Estatut a la mà podem fer el que podem fer i prou, i no hi valen més les ambigüitats. Si una cosa de bo té, sobretot, la visita de Carod al COI per presentar el projecte (i per lleialtat protocol·lària i institucional), és que trenca l'ambigüitat que ens ha perseguit durant les últimes tres dècades: si som un ens subestatal, hem de tenir el que tenen els ens subestatals; per exemple, uns subjocs. Hem d'acceptar on som i actuar en conseqüència (i no deixa de ser curiós que l'exigència d'acceptar on som i actuar en conseqüència vingui d'aquells que voldrien que el país hagués anat més enllà, per exemple, amb l'Estatut sorgit del Parlament i no el sorgit de les Corts espanyoles). La proposta de jocs esportius de països sense estat és, a més, tolerada pels tres socis de govern de la Generalitat, pel govern espanyol, a les mans del PSOE (que és el que hi ha), i, amb aquests dos requisits, també per les autoritats esportives internacionals. Mai havíem anat tan enllà des de la mort de Franco. L'Espanya profunda ha reaccionat malament a la iniciativa de la Generalitat, perquè sap que és obrir una escletxa en el monopoli simbòlic que, en l'àmbit internacional, té reservat l'estat. Han començat ridiculitzant la proposta (és el primer estadi del rebuig). Bon senyal. Ara caldrà concretar la proposta amb una mica d'enginy perquè sigui rendible del tot. Primer de tot, aconseguir que els Jocs (aquests subjocs) se celebrin i entrin en un calendari oficial amb consens en l'àmbit mundial. Segon, si pot ser, que no se celebrin paral·lelament o immediatament abans o després dels Jocs Olímpics, sinó en biennis alterns (si el 2008 hi ha Jocs Olímpics, el 2010, Jocs Esportius de Nacions sense Estat). I tercer, procurar, per exemple, que els vencedors es guanyin el dret a participar en la pròxima edició dels altres (és a dir, com en la segona divisió, en què el guanyador d'una temporada puja a primera en la següent). I ho sento molt pels pastors, escorxadors i carnissers, però els partits de costellada tenen els dies comptats.
|
