El debat públic sobre el futur del català salta de tant en tant a alguna pàgina de diari i a alguna rebotiga de llibreria. Més rarament entra a l'agenda dels grans diaris o dels programes de televisió més populars. Hi ha hagut alguna excepció, com per exemple la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Però sovint sembla que l'acomplexament o la síndrome d'Estocolm o la fatiga del peatge o tot plegat porta a evitar de plantejar obertament els importants reptes que ha d'afrontar el català per situar-se avui entre les grans llengües de cultura.

L'espanyol, per exemple, marca el camí. Fa enveja aquests dies veure com les més altes autoritats governamentals preparen el IV Congreso de la Lengua Española que se celebrarà a finals de mes a Cartagena de Indias (Colòmbia). Sota l'eloqüent lema de Presente y futuro de la lengua española: unidad en la diversidad, un congrés de 1.200 professionals d'aquesta llengua debatran el seu paper en relació amb la integració llatinoamericana, la seva condició de llengua de comunicació universal, la presència en l'àmbit científic i tècnic, el diplomàtic, el ciberespai, etc. «L'espanyol és la nostra principal matèria primera, la nostra millor indústria per al segle XXI», declarava sense embuts el director de l'Instituto Cervantes, César Antonio Molina.

Sembla que nosaltres, els catalans i catalanes, també tenim una matèria primera única i una possible bona indústria de la llengua per al XXI. Però no ho podem dir en veu alta ni tenim ministres i diplomàtics que ho proclamin als fòrums internacionals. Cofois amb la condició subalterna, tendim a desplaçar cap al futur els problemes de la llengua i a aigualir-ne els problemes estructurals en tòpiques metàfores de vasos mig plens o mig vuits. S'acaben de publicar dos llibres que exemplifiquen aquesta visió contraposada de la salut del català. El recent llibre de la periodista Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en via d'extinció (Barcelona, Meteora, 2007), expressa en el subtítol l'enfocament pessimista del procés de pretesa convivència pacífica del català i del castellà a Catalunya. A l'altra banda, Miquel Pueyo, actual secretari general de política lingüística, publica El fantasma de la mort del català (Barcelona, Proa, 2007), amb la voluntat de desdramatitzar el problema, que no nega, i trobar raons per a l'acció. Una fa de sociòloga crítica, l'altre fa de polític possibilista. Pessimisme de la raó contra optimisme de la voluntat? Ambdues visions poden ser defensades en la complexa circumstància històrica que viu el català i la cultura catalana.

La primera visió alerta els il·lusos sobre les dinàmiques ineluctables de poder que converteixen les lluites per la llengua en guerres sovint invisibles. La segona, planteja una obvietat: per què lluitar per un cadàver? Per un simple epitafi com: «Aquí descansa una cultura mil·lenària»? Doncs no, hi ha d'haver una tercera via. Hi és. És la que proposa un altre llibre que ha restat, per desgràcia, fora de l'efímer debat mediàtic. Parlo del llibre del sociolingüista Isidor Marí, Mundialització, interculturalitat i multilingüisme (Palma, Lleonard Muntaner, 2006), que justament aborda la nova frontera que cal definir per al català. Marí vindica la plenitud del català com a «projecte», i detesta fer del futur del català un «pronòstic». Les preguntes que ens hem de fer i que hem de respondre col·lectivament, diu Marí, no és «què li passa a la llengua catalana?», ni «quin és el futur del català». No ho són perquè ens indueixen a creure que el català evoluciona per si sol i que tan inútil és la nostra acció si té el futur assegurat com si el té condemnat. La pregunta adequada seria a parer seu (i meu): «Què estam disposats a fer perquè el català tengui un futur esplèndid?»

Cal aprendre de l'espanyol, per exemple. No pas per confiar en un magne congrés a Cartagena d'Índies, sinó per repensar el català en els termes que totes les comunitats lingüístiques que tenen poder per fer-ho, ho estan planificant. Per repensar i implicar totes les instàncies i tots els agents de la llengua en el projecte col·lectiu i cooperatiu de fer del català la principal «matèria primera» de la indústria cultural, educativa i comunicativa, no sols dels territoris històrics, sinó sobretot del nou ciberespai. L'any i els èxits que capitalitza per exemple una iniciativa com la de la Fundació Punt Cat, amb uns 21.000 dominis .cat ja registrats, demostren que el català és ben viu com a projecte de present i com a promesa de futur.