El 3 de març del 1976, la Policía Nacional va gasejar l'església de San Frantzisko, a Vitòria, i va forçar a sortir-ne els ocupants, treballadors en vaga per vindicar una millora de les condicions salarials. Mentre sortien de l'església, la policia va disparar-los. Hi va haver cinc morts i desenes de ferits. Aquella mateixa nit, Lluís Llach va començar a compondre Campanades a morts, una cantata a la memòria de les víctimes. Més de trenta anys després, l'Estat espanyol, lluny de reconèixer cap responsabilitat i de fer justícia a les víctimes, ni ha demanat perdó per l'acció criminal comesa a Vitòria mentre Fraga era ministre de l'Interior i Martín Villa ho era de Relacions Sindicals. Aquesta injustícia també és un dels «preus de la Transició», com diria el periodista Gregorio Morán, un dels que aporten el seu testimoni (o les seves reflexions) al documental Lluís Llach, la revolta permanent. Segons ha explicat el director Lluís Danés, la intenció primera era fer un seguiment durant un any de Lluís Llach per rodar-ne un documental biogràfic, en què, com es manté en el producte final, s'integrarien imatges d'arxiu, com ara entrevistes al cantant. Però el 3 de març del 2006, Llach va fer un concert a Vitòria hores després que l'Ertzaintza reprimís brutalment una manifestació que exigia a l'Estat espanyol el reconeixement de la responsabilitat d'aquells crims. En contra de l'oblit, la memòria dels fets de Vitòria (d'aquí, la Transició i les seves conseqüències) i Campanades a morts (l'enrabiada interpretació íntegra durant aquell concert ocupa la part final del film) van convertir-se en l'eix entorn del qual gira aquest documental.

De la intenció primera al producte final, doncs, va crear-se una dualitat (entre el documental biogràfic estàndard i el documental de denúncia), que crea una certa indefinició i desequilibri en l'estructura, per molt que en Llach vida i compromís vagin units i malgrat que hagi volgut cosir-ho tot plegat, el guió d'un altre Lluís, Arcarazo, també guionista de Salvador. Dic també perquè el productor del film és Jaume Roures (Mediapro), Lluís Llach va posar música a Salvador i Lluís Danés ha estat ajudant de direcció de Manuel Huerga. Ens trobem, doncs, una factoria de productes relatius a la memòria històrica? En tot cas, a banda dels records que puguin remoure les cançons de Llach, s'ha de reconèixer que el film recull un moment culminant de la història del cinisme: Martín Villa es permet dir que la policia va sentir-se acorralada i que la responsabilitat principal recau en els convocants de la vaga. Hi pot haver més barra, al món? Com diu Gregorio Morán, Martín Villa va pujar en un cotxe oficial als 18 anys i no n'ha baixat mai més.