Avui, 7 de març, Josep Maria Espinàs fa 80 anys, i coincidint amb l'efemèride presenta el seu darrer llibre que, quin cas, és el que fa 80 dels que ha publicat. Es titula Relacions particulars, l'ha tret La Campana, i cuitem a dir que és el millor Espinàs dels últims temps, un gran Espinàs.

És un llibre major de només 155 planes que conté els retrats literaris de sis escriptors que l'autor ha conegut: Salvador Espriu, J.V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep Maria de Sagarra.

D'Espriu se n'han escrit moltes aproximacions fisonòmiques perquè l'home era molt fotogènic, i ho sabia i s'ho treballava. De Foix, més reservat però igualment presumit, també en circulen unes quantes. Cap, que jo recordi, com les d'Espinàs, no solament pel traç clar i diàfan i per la penetració espiritual, sinó perquè situa els dos homes dins el temps: viatgem de l'Espriu i el Foix joves –si és que mai van ser joves– a l'Espriu tot ossada de la prematura vellesa i al Foix que un dia anant pel carrer va perdre la verticalitat dins el vestit rígid.

El temps, el pas del temps, treu sovint el cap en aquest llibre dels 80 anys d'Espinàs. L'autor evoca el Delibes que escrivia La hoja roja, una meditació sobre la vellesa que el jove Espinàs corregia per encàrrec de Destino abans de dur el llibre a la impremta. Explica Espinàs que el castellà perfecte i precís de Delibes, inabastable per a qui no ha nascut almenys a Valladolid, el va convèncer de l'encert d'haver triat el català com a llengua literària. Un pessic recargolat –el primer i com qui no diu res–, als escriptors catalans que han optat pel castellà amb la justificació que així fan menys faltes, com si les faltes fossin importants davant el geni de la llengua que abans es deia materna i ara es diu pròpia.

I és que si hi ha algú que tingui d'Espinàs la imatge d'escriptor sempre amable, sempre suau i sempre contemporitzador, ja se'n pot desenganyar. Amb elegància, que no està renyida amb res, Espinàs fa un retrat àcid de Josep Pla i i un altre agre del tot de Camilo José Cela, el seu company en l'excursió juvenil pel Pallars i la Vall d'Aran.

Espinàs situa Pla en un parell d'escenes compromeses que no el fan quedar gaire bé, però al mateix temps cita de l'escriptor immens quatre o cinc principis de bona prosa i bon escriure que de seguida es veu que Espinàs fa seus encara que no ho digui. Relacions particulars parla, com hem dit, d'Espriu, de Foix, de Delibes, de Pla, de Cela i de Sagarra però igual que passa a Pirandello i a la Bíblia, que compten de set en set, s'hi belluga i s'hi retrata un setè personatge, i aquest personatge és Josep Maria Espinàs.

El retrat de Sagarra que clou el volum és un retrat de Sagarra i és una declaració de principis de l'autor, una defensa de la llibertat de criteri i de poder dir el que se sent i es pensa al marge de les modes i les manies, igual que Delibes, que caçava perdius mentre els crítics li analitzaven l'obra pel dret, pel revés i per l'estructuralisme.

I sobre Cela? Sobre Cela Espinàs afirma allò que tothom pensa i no havia gosat manifestar: que als 40 anys ja no sabia què dir ni què escriure i que a partir de llavors, a còpia de llengua i organització, només va viure i es va desviure per ser acadèmic i ser Nobel. Per cert, que sempre com qui no diu res, Espinàs reprodueix les cartes que enviava a Cela, en què observa que el seu castellà és excel·lent, digne de Delibes. (Aquest llibre és curt però com que el que no es diu és tan important com el que es diu, sembla que tingui el doble de pàgines.)

Ni un adjectiu de més ni de menys. Frases perfectament lligades i ritmades. Amenitat, amenitat i amenitat. «Per arribar a escriure alguna cosa que tingui un cert sentit cal haver escrit moltíssim.» Paraula de Pla recuperada al llibre per Josep Maria Espinàs, 80 anys i 80 llibres. El gran regal d'aniversari d'un clàssic.