Les primeres imatges d' El buen alemán semblen obrir-nos la porta cap a la crònica existencial del Berlín en ruïnes que de forma tan crua i directa va dibuixar Roberto Rossellini a Germania, anno cero. Tan bon punt acaben els títols de crèdit, però, veiem que l'aposta de Steven Soderbergh es mou cap a un altre terreny, no vol dur a terme una reflexió sobre l'any zero de l'Europa en ruïnes, sinó convertir Berlín en l'escenari d'un curiós experiment de recreació de l'atmosfera retro del cinema clàssic. El buen alemán evoca Berlín/Occidente de Billy Wilder, Berlin Express de Jacques Tourneur, però també mostra les empremtes d'El tercer hombre de Carol Reed, encara que tant el seu cartell publicitari com el seu final evoquen Casablanca de Michael Curtiz. El complex joc de referències que posa en evidència la pel·lícula ens anuncia que allò que importa a Soderbergh no és tant allò que explica sinó la reivindicació que du a terme de l'Arcàdia perduda de la cinefília.

A diferència de la moda retro dels anys setanta que ressuscitava l'esperit del cinema negre en colors i amb una tècnica més sofisticada, la pel·lícula de Soderbergh està rodada al vell estil. La fotografia és en blanc i negre, el so està pres amb micròfons situats dalt dels actors, la il·luminació és marcadament retro, la càmera està equipada amb els mateixos objectius de les càmeres dels anys quaranta sense disposar de zoom òptic i els efectes especials que emmarquen els personatges enmig de les ruïnes de Berlín no estan fets amb ordinador, sinó mitjançant el vell sistema de les transparències. És innegable que el resultat té el seu encant, sobretot si tenim en compte que l'experiment tècnic es troba reforçat per la recerca d'un joc interpretatiu amb glamour en què el seductor George Clooney no para d'enfrontar-se a la freda –i a vegades cínicament glacial– Cate Blanchett. El problema de fons d'El buen alemán radica en el fet que, com sol ser habitual en els múltiples experiments que sol dur a terme Steven Soderbergh, la pel·lícula és incapaç d'anar més enllà del joc que proposa. La trama està centrada en les desventures d'un periodista americà enviat a Berlín que descobreix que el seu xofer s'entén amb la seva examant i que davant la seva perplexitat veu com el jove xofer acaba assassinat misteriosament pels russos. A l'interior d'una estructura propera al cinema negre s'apunten coses molt interessants sobre el destí d'una Europa en què la postguerra no fa més que iniciar un nou joc d'interessos en què els científics de la SS són disputats per russos i americans perquè tenen el secret de l'armament atòmic i en què les vexacions morals dels camps de concentració no paren de ressonar com un pes moral difícil d'alleugerir. Soderbergh, però, no va més enllà dels esquemes propis de l'obra de gènere ben resolta, que es deixa veure, però que acaba provocant una certa decepció. Malgrat que en aparença un film com és El libro negro de Paul Verhoeven sembli més frívola, les seves imatges desvelen més veritats sobre la postguerra que tot l'hermètic formalisme retro d'El buen alemán.