La darrera imatge de Cartas de Iwo Jima és la d'unes cartes, desenterrades de la sorra d'Iwo Jima. A Banderas de nuestros padres, Eastwood ens parlava d'una victòria, i ho feia mostrant-nos el procés de construcció de la història. Reflectia els processos de transferència entre pares i fills, s'endinsava en les construccions simbòliques de caràcter mediàtic i mostrava que les ferides de les guerres no eren només físiques, sinó també psicològiques. El resultat era una obra complexa en què no només parlava d'Iwo Jima, sinó també de les diverses capes que els vencedors varen utilitzar per construir la seva història. A Cartas de Iwo Jima, ens parla d'una derrota que té lloc a l'interior d'una societat arcaica, la del Japó, amb uns codis feudals que consideren la rendició com una deshonra i en els quals el suïcidi es converteix en un acte d'honor. Els soldats japonesos d'Iwo Jima varen ser enviats a l'illa per morir, sabien que no podien tornar, que la seva força militar era inferior a la de l'exèrcit americà i que mai podrien explicar la seva batalla, perquè la salvació els convertia en mals patriotes. Les cartes van ser per a ells la manera d'establir contacte amb les dones i les mares, i construir els seus relats. Eastwood parteix de les cartes reals i imaginades, per poder construir una història més simple i directa. Vol explicar les petites històries subjectives d'uns éssers humans llançats a una situació extrema. Allò que li interessa no és tant la monstruositat de la mort heroica, sinó la feblesa humana.

A l'interior del cinema japonès, un seguit de cineastes com ara Akira Kurosawa –Jo visc amb la por–, Masaki Kobayashi –La condició humana– i Kon Ichikawa –L'arpa birmana– varen decidir, a finals dels anys cinquanta, enfrontar-se amb el fantasma de la guerra i de la derrota. Tots ells varen dur a terme un repàs de la seva història a partir d'una mirada humanista, posant en dubte els valors ancestrals, el culte a la pàtria i a l'emperador. Els herois dels seus films eren éssers humans que s'oposaven als codis ancestrals i buscaven un camí per poder ser ells mateixos. Cinquanta anys després d'aquestes pel·lícules, Cartas de Iwo Jima sembla retrobar el seu esperit proposant una rehabilitació de l'humanisme. El gest resulta estrany. Com tots els clàssics, Eastwood sembla conduir la seva filmografia cap la rehabilitació de l'alteritat i a la reflexió sobre la condició humana. A diferència dels grans clàssics americans, en què el camí sempre comporta rehabilitar les minories marginades del seu país –els indis, els afroamericans, etc.–, Eastwood es proposa l'observació del vell enemic de la seva infantesa –els japonesos– per veure com, més enllà dels combats, la batalla d'Iwo Jima va ser una batalla entre dues maneres diferents d'entendre la guerra: una aristocràtica i una altra mediàtica.

Eastwood no para de recordar-nos que l'honor és una trampa i que la vida és sagrada. Tots els personatges del film prenen una gran dimensió tràgica. El jove flequer sap que per damunt de la mare pàtria hi ha la mare del seu fill. L'aristòcrata Mishi sap que els americans no són l'enemic sense rostre, sinó éssers humans amb les mateixes pors que ells mateixos. Igual que els militars de les millors pel·lícules de John Ford, el general Kuribashi és escrupolós amb el lloc que ocupa, creu en el seu país i en els valors de la disciplina militar, heretats dels codis dels samurais. També sap, però, que el seu exèrcit és feble i que dins de l'illa tots estan condemnats a mort. La seva saviesa el porta a valorar la vida humana, però la seva posició li impedeix acceptar la rendició.

El seu dilema és com mantenir la noblesa acceptant les contradiccions de la seva identitat fracturada. L'excepcionalitat de Cartas de Iwo Jima no rau només en la manera eficient, marcadament clàssica, amb què Eastwood retrata la mentalitat japonesa, sinó en com més enllà de tot judici valoratiu, s'endinsa en l'ànima humana per aconseguir que els gestos d'angoixa i de por esdevinguin gestos nobles, mentre que els grans gestos heroics resultin patètics i ridículs.