Mentre els departaments de cultura discuteixen sobre l'excepció cultural a propòsit del cinema europeu, el continent de la diversitat no sembla trobar gaires solucions a l'hora de definir què és el cinema europeu. La indústria vol imposar la teoria de l'europuding. Aquesta es basa en la construcció d'un gran imaginari cinematogràfic a partir de la coproducció entre diversos països. La idea bàsica és fer productes espectaculars que competeixin amb el mercat americà i que mostrin la hibridació d'Europa. L'europuding sempre utilitza com a llengua franca l'anglès.

Una teoria més raonable és la que afirma que Europa és el cinema de les nacionalitats i que les pel·lícules han de reflectir el pes identitari de cada lloc. El camí sembla més just, però hem de tenir present que en el món globalitzat els referents culturals circulen a una gran velocitat i aquests no es limiten ja a un espai territorial determinat sinó a un problema més general de models de civilització. Així, no ens ha d'estranyar que els joves cineastes europeus vulguin fer pel·lícules amb referents asiàtics i que aquests les vulguin fer pensant en les formes de representació europees. Per altra banda, si fa uns anys la qüestió lingüística determinava els espais de procedència de les pel·lícules, actualment tampoc n'és un clar referent. Avui hi ha pel·lícules franceses parlades en àrab i alemanyes parlades en turc. L'adscripció del cinema a la realitat fa que els fluxos idiomàtics es diversifiquin.

Totes aquestes reflexions sobre el cinema europeu em vénen al cap després d'haver vist El llibre negre (Zwartboek) de Paul Verhoeven. La pel·lícula, crec que resumeix perfectament allò què pot arribar a ser un cinema popular europeu, sense haver de renunciar a les identitats específiques de cada lloc. Després d'una llarga carrera als Estats Units, Paul Verhoeven retorna com a autor consagrat al seu país, Holanda, per tal de realitzar un film d'acció, ambientada en el context històric de la Segona Guerra Mundial, que reculli la vella tradició del serial popular europeu, en el sentit establert per cineastes com Louis Feuillade o Fritz Lang, en el temps del cinema mut i no en el sentit que li donen avui les televisions. Verhoeven parteix d'un capítol fosc de la història del seu país –l'ocupació nazi i la lluita de la resistència–, per fer una pel·lícula espectacle plena de cops d'efecte narratius i explicada amb un ritme frenètic. L'obra funciona a la perfecció com a cinta d'aventures postmoderna, que no dubta de traspassar fins i tot els límits de la versemblança mitjançant els cops d'efecte. Malgrat la inversemblança històrica d'alguns dels seus plantejaments acaba dient moltes coses sobre la història i les seves contradiccions. Així, tal com ja havia fet Jean Pierre Melville a L'armée des ombres, els herois de la resistència no són idealitzats, sinó que són vistos com éssers foscos i la qüestió per la supervivència es transforma en un impuls vital que va més enllà de tota moral. Per damunt de la història, Verhoeven imposa un retrat desesperat de la condició humana i dels efectes perversos que, per damunt qualsevol ideal, genera l'afany de riquesa. La peculiaritat del cas resideix en el fet que aquesta pel·lícula d'aparença lleugera, però de substrat molt complex, està parlada en holandès. L'acció està ambientada a l'Haia i ha estat filmada sense cap mena de complex localista. Verhoeven, amb El llibre negre, no fa res més que recordar-nos que un cinema popular europeu també és possible i que aquest es pot consolidar sense haver de renunciar a les llengües i a la història particular de cada nació.