A través d'aquest seu primer llargmetratge, amb el qual aspira amb fermesa a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera, Florian Henckel von Donnesmark s'ha volgut desmarcar d'algunes recreacions de la vida en la desapareguda República Democràtica Alemanya, que, durant els últims anys, han combinat una certa ironia amb una estranya nostàlgia. Així, a diferència de Good bye Lenin, La vida de los otros fa un retrat implacable d'un règim totalitari pel qual qualsevol actitud podia ser sospitosa. El film del nou cineasta alemany vol fer present que aquesta paranoia corresponia, evidentment, a una forma de control del poder: tot havia de ser vigilat. A l'Alemanya Oriental, la vida privada va deixar d'existir: espiar «la vida dels altres» era consubstancial al règim.

Els «altres» als quals fa referència el títol del film són aquells que pensaven diferent, que traspuaven insatisfacció o amargor tot vivint en el millor dels sistemes possibles, que van fer-se incòmodes. Comptant amb la col·laboració ciutadana o forçant-la, hi havia uns professionals (el funcionari que compleix ordres o que s'identifica amb les raons d'estat) que exercien la vigilància dels «altres». De fet, diguem-ho pel seu nom: hi havia la Stasi, la policia secreta. Ambientada a mitjan anys vuitanta, pocs anys abans de la caiguda del mur de Berlín, La vida de los otros es concentra en un oficial de la Stasi (impecable Ulrich Mühe) que assumeix l'encàrrec de vigilar un dramaturg d'èxit interpretat per Sebastian Koch, el nazi bo d'El libro negro, de Paul Verhoeven. Des d'un despatx, el policia escolta la vida que fa el dramaturg (i la seva amant, els seus amics, un dels quals condemnat a l'ostracisme per la seva dissidència) en el seu pis ple de micròfons invisibles. En escoltar-lo, però, el policia sent empatia amb aquest «altre», que, més que per conviccions manifestes, ho és per artista, per amistats compromeses o potser (sent un forat pel qual el film cau en un pendent de forçat dramatisme) perquè comparteix l'amant amb un alt càrrec del règim. El policia, doncs, es posa en la pell de l'altre. El film gira a l'entorn d'aquesta conversió. Vol ser una aposta moral, però està empeltada d'un sentimentalisme que potser n'explica part de l'èxit. En tot cas, si la conversió és fonamental, ha de ser convincent. N'hi ha prou amb una lectura de Brecht o a plorar mentre s'«escolta» una música que du per títol Sonata para un hombre bueno?. Això mentre el dramaturg anuncia (no sigui que l'espectador no s'adoni de la transcendència del moment) en tocar la sonata: «Algú que escolti aquesta música, que ho faci de veritat, no pot ser dolent.» Una frase que pot semblar innocent tenint present que els nazis (per esmentar uns altres alemanys) escoltaven música excelsa mentre feien anar els camps d'extermini.