«Derin devlet» és una expressió turca de definició difusa, la traducció de la qual s'acostaria a «Estat profund». Aquest concepte va ser interpretat recentment pel primer ministre Tayyip Erdogan com a «bandes criminals que actuen dins l'organització de l'Estat» per compte propi, al marge de l'interès general. Això va ser dit arran de l'assassinat del periodista Hrant Dink, quan la policia va fer orelles sordes als indicis de l'imminent crim, i tractant d'heroi l'assassí de l'home que havia denunciat el genocidi armeni de 1917. No es tracta d'un cas únic. Aquells periodistes, escriptors, intel·lectuals, que qüestionen la història oficial turca o denuncien la repressió política i cultural contra els kurds s'han vist assetjats judicialment o amenaçats per nacionalistes d'extrema dreta. El darrer exemple és el del vigent premi Nobel de literatura, Orham Pamuk, jutjat per haver «insultat la identitat turca», que, cansat de tot plegat, acaba d'exiliar-se als Estats Units.

Quan se segueix la trajectòria política de l'estat anatòlic, on per cada passa endavant sembla haver-ne dues enrere, és difícil no cedir a la temptació de pensar en l'Espanya actual. L'Estat espanyol d'aquests darrers anys sembla haver pres una deriva turca, basada en una imparable erosió democràtica, limitació de llibertats i silenciament de veus dissidents. La modificació de fronteres polítiques de l'antiga Unió Soviètica i els Balcans, ha desfermat un sentiment de pànic a Ankara davant la possibilitat d'una secessió kurda. La memòria històrica és vista com una deslegitimació de la república fundada per Mustafa Kemal. Per motius similars, i arran de la crisi cada vegada més evident del sistema de transició, Madrid veu amenaçat l'ordre precàriament instaurat amb la Constitució de 1978. La por a la secessió basca i catalana ha implicat una terrible ofensiva contra els nacionalismes perifèrics –justificat, com en el cas turc, com a lluita contra el terrorisme– que persegueix anul·lar qualsevol perspectiva de canvi o resolució pacífica i negociada d'un conflicte massa anys enquistat. Darrerament, el «derin devlet» espanyol ha premut l'accelerador. La llei de partits, aberració jurídica basada en la premissa «tot és ETA», ha col·locat en la clandestinitat milers de persones. Es condemna per haver escrit articles de premsa, se suspenen diaris sense proves, es denuncien columnistes per haver criticat la monarquia, s'intimida judicialment a polítics per haver-se trobat amb líders de partits inexistents o es jutja desenes d'individus no per haver comès delictes, sinó perquè «pertanyen a un entorn». A Catalunya, les coses no són millors. Recordem el cas d'Èric Beltrán, on, seguint la millor tradició de Vallejo Nájera, l'Audiencia Nacional tracta l'independentisme com una patologia mental. O es linxa mediàticament l'únic intel·lectual de Salamanca que defensa la devolució dels papers de l'Arxiu als seus legítims posseïdors. O es jutja Pepe Rubianes pel delirant delicte d'«ultratge a Espanya». Tot plegat, en el context d'una campanya intimidatòria contra una reforma de l'Estatut de Catalunya, amb soroll de sabres i excomunicacions incloses, el joc brut amb Endesa o el sabotatge polític a l'aeroport del Prat. I el pitjor de tot, és que ningú no piula. Com a Turquia, la memòria històrica és un tabú. Es busquen mil excuses per no anul·lar processos il·legítims com el de Granados i Delgado o Puig Antich. Per suposat, es nega el dret a la reparació moral i material a les víctimes. No és gratuït. Encarar els problemes podria implicar que els poders autèntics, els «derin devlet» mesetaris, amb una judicatura, Església, empresariat, i alt funcionariat massa vinculats al franquisme, vegin la resolució dels conflictes pendents com la possibilitat de degradar-se a la condició de ciutadans normals. Com Turquia, Espanya comparteix una condició perifèrica, de tradicional aïllament i una llarga història de decadència. Ambdós són imperis fracassats que es neguen a assumir el passat i el present, i miren el futur amb incertesa. Així s'entén que l'Estat espanyol estigui contaminat pel «mal turc».

Aquesta patologia incapacita el país perquè assumeixi la seva condició plurinacional, posa els seus mecanismes de poder al servei d'una sensibilitat autoritària, incapaç d'admetre la realitat. Restringeix les llibertats individuals per por de la secessió, per por que un canvi profund afecti la posició privilegiada d'aquells que, escudats en la Constitució, continuen essent els propietaris del país. El que més indigna d'aquesta situació de degradació de la democràcia i de l'estat de dret per mantenir la unitat d'Espanya és que es faci des del silenci còmplice d'uns intel·lectuals incapaços de reaccionar, en el si d'una societat civil anestesiada. I sense un Orham Pamuk que ens serveixi de consol.