Als EUA, hi ha l'schoolbus, és a dir l'autobús que transporta els alumnes cap a l'escola. Sortint darrere seu, més petit i de color groc, també hi ha el shortbus, reservat als deficients, als superdotats i als alumnes especials, és a dir, a tots aquells que són considerats anormals i que, apartats fins i tot a l'autocar, són objecte d'una atenció particular. Una proposta com ara Hedwig and the ungry inch (tan el musical rock més imaginatiu i celebrat de l'última dècada a l'off Broadway com la pel·lícula homònima que adapta aquesta divertida i trista història d'un transsexual que, irritat perquè l'operació de canvi de sexe no ha acabat de fer net, intenta sobreviure com a cantant mentre els seus amants van abandonant-lo) apunta que el seu director i intèrpret, John Cameron Mitchell, és dels que continuen tenint un peu al Shortbus. Cameron Mitchell, a més, va produir Tarnation (film de culte comercialment inèdit a l'estat espanyol) a Jonathan Caouette, un altre habitant del shortbus que, amb aquesta seva primera pel·lícula, ha construït un autoretrat a partir de vídeos que contenen autofilmacions realitzades des de la seva infància. A Shortbus, segon llargmetratge de John Cameron Mitchell que va ser presentat fora de competició en l'edició més recent del festival de Canes, també hi ha un personatge que es filma ell mateix, començant per l'autofel·lació que intenta practicar-se l'inici de la pel·lícula. Sí, des del primer moment, hi ha sexe explícit a Shortbus. Hi és perquè John Cameron Mitchell ha volgut explorar la sexualitat amb la mateixa franquesa de certes pel·lícules dels anys seixanta i setanta realitzades a Nova York, que vol vindicar com un lloc dels EUA on encara és possible ser lliure, tot i el pes paranoic de l'11-S i d'una propagació del puritanisme que també ha arribat a la ciutat.

El cas és que John Cameron Mitchell, reconeixent que bona part dels seus amics han ocupat un seient al shortbus, ha posat aquest títol a la pel·lícula i al local on es reuneixen els seus personatges. Tenint com a referent els mètodes de treball de Cassavetes, Altman i Mike Leigh i, així doncs, amb la col·laboració dels intèrprets en el procés de creació del film, John Cameron Mitchell presenta un grup de personatges abocats a la pràctica del sexe, sense oblidar que aquest també arrossega problemes i no evita tristeses. Això perquè, com a mostra de l'humor del film, una sexòloga no ha tingut mai un orgasme, mentre que el passat traumàtic d'un jove el distancia del seu amant. Però en un clima orgiàstic, que acaba amb una fantàstica festa final i amb una esplèndida banda sonora, John Cameron Mitchell vol celebrar la vida amb una explosió de sexualitat i vol vindicar una Nova York que, diu, va començar amb el cant pansexual de Walt Whitman.