A mig camí entre el no-res i el no-res, entre dues rotondes, hi havia un cartell que deia: hostal de l'Ase. El cartell penjava d'una ela de ferro invertida clavada a un pam de la carretera, i tenia la silueta d'aquests rucs que molta gent del meu poble porten clavats a darrere el cotxe, obstinats a treure un profit creatiu o humorístic d'haver quedat fora de l'oficialisme.

Els llops udolaven i la tempesta, com sempre passa, era a punt d'esclatar. Hi havia tanta boira que perquè les línies de les parets de l'hostal no s'esborressin les havien resseguit amb un rosari de bombetes de colors vermell i groc, alternades i intermitents. Així i tot, ni des de la carretera es veien.

Quan vaig obrir la porta, tot es va precisar. Era un menjador decorat amb la faramalla que devia fer servei a la masia abans que fos convertida en hostal: hi havia arades, coves, un aixovar, barrils corcats, esquelles rovellades, una gran premsa de raïm i l'entranyable jou de fusta, penjat a sobre la llar. Em vaig sentir com a casa.

Les parets negres de fum, els mobles amb un dit de pols, la llar devia fer segles que cremava. A dintre s'hi anava coent una gran bèstia, enfilada en una barra metàl·lica sobre el foc, que girava lentament, gràcies a algun automatisme, regalimant d'oli. Les taules de més a la vora les ocupaven uns homes grans i savis, que parlaven amb l'esquena molt dreta.

Es notava un cert emprenyament en l'ambient. Se suposa que tothom volia continuar el viatge, però els que estaven a la vora de la llar semblava que no tenien pressa, embrancats en la conversa.

«Si se'm permet l'observació,» deia un dels savis, el més gran de tots, traient-se les teranyines dels cabells, «ja fa més de cent anys que Joan Maragall va escriure aquell poema nyeu-nyeu. Qui en balla, avui, de sardanes? Quatre folklòrics sentimentals. És aquesta fotuda tendència dels catalans de mirar sempre enrere.»

«I a l'aïllament,» contestava l'altre. «La rotllana representa el cercle viciós de la concentració en un mateix, les fronteres en un món global i la manca de diàleg i de multicultura, una catalanitat tancada en si mateixa, antipàtica i malcarada, que fins i tot quan balla es dedica, fenícia, a comptar. La forma de la sardana és una metàfora evident del melic i del cofoisme.»

«Noto potser en les teves paraules una certa sornegueria?»

«De cap manera, mestre!,» va afanyar-se a dir l'altre. «Sóc persona greu i capficada.»

«Més val així. Perquè, si vols fer conya, més val que surtis a fora. Vés allà, vés, que veuràs com les gasten. Perquè és molt fàcil, riure, aquí dintre! Oi que no reies, allà a fora? Doncs, aquí, tanques la boca. O tot o res.»

El cambrer no va deixar-m'ho acabar de sentir. «Desea cenar, el señor?», va preguntar-me. Vaig fer que sí amb el cap. Em va donar taula en un racó fred i em va dur la carta. Era una carta monotemàtica. Vaig comprendre d'on venia el nom de l'hostal i quina bèstia s'estava rostint a la llar.

«Guarán, señor. Guarán catalán. Ya mis retatarabuelos gustaban de sus exquisitos sabores en esta mismísima masía. Lo cocemos según receta tradicional, aliñado con unos aromas de Monserrate, aunque el señor quizás prefiera degustarlo a la Happy Cheese, o tal vez a la Green Steak.» «I aquells senyors d'allà...» «Perdone?» «Aquellos señores de allá, qué comen?» «Guarán, por supuesto. En su caso, una Big Guaran.»

Vaig demanar que me'l servissin amb patates.