Ara fa un any, Jim Carrey va estrenar Ladrones de risa, la crònica d'una parella de negociants un xic poca-soltes que, per culpa de la mala estella, acabaven convertits en lladregots de segona per evitar caure en l'anonimat. La pel·lícula podia semblar convencional, però tenia unes quantes dosis necessàries d'incorrecció política i al final n'emergia una interessant pregunta sobre els motius pels quals un país com els EUA fracassa sempre en el capítol de la política social i continua mantenint forts desequilibris en el repartiment de la riquesa. Un any després, En busca de la felicidad, de Gabrielle Muccino, podria tornar a formular-se la mateixa pregunta, però l'esquiva. La pel·lícula de Muccino que ha servit perquè Will Smith fos nominat a l'Oscar i demostrés que més enllà de la seva vessant còmica també és un bon actor dramàtic, torna a demostrar sobretot per què a la terra de les oportunitats la quimera del somni americà continua funcionant.

El punt de partida d'En busca de la felicidad és un drama social, basat en la història d'un personatge que va passar de ser homeless a multimilionari. Chris Gardner, un venedor de San Francisco, es troba en una situació precària: la seva dona l'abandona i ha de fer-se càrrec del seu fill mentre s'apunta a un curset de broker de borsa. Mentre estudia i lluita per aconseguir una feina, es troba obligat a dormir als lavabos d'una estació i acollir-se a les institucions de beneficència. La peculiaritat del cas de Chris Gardner rau en el fet que malgrat les adversitats no perd mai la mesura, ni l'esperança de conquerir la felicitat. La gran contradicció és que aquesta història sobre la força de voluntat a la terra de les oportunitats retrata sense cap implicació política una Amèrica en què els adinerats viuen de l'aparença i els pobres no troben un camí per sobreviure. L'acció es desenvolupa a l'Amèrica ultraliberal de Ronald Reagan, en un moment en què el govern no podia dissimular la crisi econòmica.

Com en els vells clàssics de Hollywood, a En busca de la felicidad resulta improcedent preguntar-se per què Chris Gardner no té diners per sobreviure i per què hi ha llargues cues de persones sense sostre que demanen un llit per dormir. La solució als problemes passa per les velles doctrines dels pares de la pàtria, en aquest cas el pensament del president Jefferson sobre l'esforç individual i la confiança en un mateix. Gardner creu en ell mateix, per això soluciona els seus problemes i lluita per conquerir el dret a la felicitat. És cert que el film de Muccino hauria pogut caure en l'error de sobredimensionar els paranys sentimentals i que el to general de l'obra es basa en la contenció, i que l'adrenalina sentimental sorgeix més de la posició de fermesa del pare davant del fill, que del joc amb els excessos dramàtics. Amb tot, En busca de la felicitat peca d'un excés de correcció i timidesa en el retrat dels problemes socials, potser perquè es troba condemnada a desembocar en un final absolutament previsible.