L'oferta de places de medicina a les universitats públiques s'hauria de multiplicar per tres si es volgués fer front a la demanda de futurs universitaris que volen fer aquests estudis en primera preferència. L'increment d'un 8% en el nombre de places autoritzat per l'Estat l'any passat no ha servit per afrontar un canvi de tendència que molts relacionen amb el dèficit de metges que hi ha a la sanitat pública. Medicina i infermeria són dues de les titulacions en què més ha augmentat la demanda els últims anys. Un cas semblant es troba en gairebé totes les carreres de ciències de l'educació, que cada any desperten més l'interès dels joves catalans. En el pol oposat hi ha quasi totes les titulacions de la branca d'humanitats. Les filologies, per exemple, han tingut una davallada d'alumnes i ara com ara es troben, juntament amb algunes enginyeries tècniques especialitzades, en els últims llocs pel que fa a ocupació de places.

La publicació, a principis del mes de gener, de l' Atlas de la España Universitària –un extens treball fet per experts de la Universitat de Cantàbria– i les dades fetes públiques pel Departament d'Universitats han posat de manifest el desajustament entre la demanda i l'oferta en moltes titulacions i ha obert el debat sobre com reajustar el mapa d'ensenyaments superiors, pendent de l'adaptació al sistema europeu d'educació superior. «Necessitem especialistes en tot, i per això s'han de formar», afirma Pere Torra, subdirector general d'Universitats. Un altre problema és «veure si cal oferir totes les titulacions arreu i saber com les hem d'organitzar». Augmentar el nombre de places d'una carrera no és una tasca fàcil –«cal fer un estudi a fons», diu Torra– i la decisió final sempre acaba en mans del Ministeri d'Educació, que té l'última paraula.

TRASPÀS D'ALUMNES.
Saber per què unes carreres perden alumnes i en canvi d'altres guanyen en matrícula té una explicació complexa. Pel seu perfil, els estudiants de les humanitats, per exemple, no s'haurien traspassat a fer medicina o qualsevol altra branca de les ciències de la salut. Una de les hipòtesis és que els alumnes que s'haurien «perdut» de les filologies, la geografia o la història podrien haver anat a parar a les titulacions de mestre, en què la matrícula no ha incrementat espectacularment, perquè en molts casos està al límit de la capacitat, però en canvi ha augmentat, i molt, la demanda. I una explicació d'aquest fenomen podria recaure en el fet que en les titulacions de mestre, al contrari que en les filologies, hi ha més sortides professionals.

Però la pèrdua d'alumnes d'aquests anys no recau només en els estudis d'humanitats, tot i que són principalment aquests els que tenen una matrícula més baixa. Algunes enginyeries han tingut també una pèrdua important d'alumnat. L'oferta és molt abundant i cada vegada hi ha enginyeries més especialitzades en àrees concretes. Torra explica que les enginyeries es troben també amb un altre problema, molt diferent del de les humanitats: la majoria d'estudiants de les enginyeries són homes, i en canvi «en el conjunt del sistema universitari català les dones són majoria», explica. En enginyeria hi ha casos excepcionals, com és ara el de la Universitat de Lleida (UdL), on algunes de les titulacions d'aquesta branca tenen entre sis i deu alumnes. En molts casos, la davallada d'estudiants es deu també als problemes de sectors determinats. És el cas, per exemple, de la indústria agroalimentària. És un dels sectors més potents però amb situacions problemàtiques, un fet que pot explicar per què actualment només hi ha deu alumnes que han triat fer aquesta titulació a la UdL. Les ciències tampoc s'escapen del creixent desinterès dels joves: matemàtiques, geologia i estadística –vegeu gràfic de la pàgina anterior– són només alguns dels exemples de les titulacions d'aquesta branca que no han estat capaces de mantenir el nombre d'estudiants en els últims cursos.

Però si el nombre d'estudiants universitaris es manté i fins i tot incrementa (33.862 el curs 2000- 2001 i 33.971 el curs passat) es deu a l'augment del nombre de titulacions de primer i segon grau que hi ha hagut els últims cursos. Un exemple seria la carrera de criminologia, creada fa pocs anys i que en pocs cursos gairebé ha doblat la demanda.

32 CARRERES AMB MÉS DEMANDA.
Segons les dades de l' Atlas , fa dos cursos a Catalunya hi havia carreres que no van poder satisfer l'elevada demanda d'alumnes que les volien estudiar –vegeu gràfic d'aquesta plana– en cap de les universitats que les impartien. La demanda superava i supera encara l'oferta en totes les carreres de ciències de la salut i en algunes de ciències socials i jurídiques així com en enginyeries tècniques de la Universitat Politècnica de Catalunya. Del mateix estudi es desprèn que a 31 carreres els passa just el contrari. Són titulacions amb més oferta que demanda i en aquest apartat s'inclouen totes les titulacions de la branca de les humanitats, a excepció de belles arts, traducció i interpretació i història de l'art. D'altra banda, amb les dades del Departament d'Universitats sobre la taula es desprèn que set titulacions han perdut la meitat del nombre d'alumnes els últims vuit cursos i, de manera contrària, medicina i infermeria són, juntament amb criminologia, les que més universitaris guanyen.

NOU MAPA DE TITULACIONS.
El debat sobre com resoldre aquest desajustament entre l'oferta i la demanda coincideix amb la necessitat de dissenyar un nou mapa universitari adaptat a l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES). La comissionada d'Universitats del govern de la Generalitat, Blanca Palmada, explica que el mapa actual «és el fruit d'una història i no d'un raonament». «Tant el mapa que hi ha com el que farem –continua– tindran algunes similituds perquè la història que tenim acumulada també té molt a veure amb el futur.» Varia la demanda i varia l'oferta i «l'única solució», afirma Palmada, és tenir un sistema flexible. Assegura que d'aquí a un any el govern haurà dissenyat el nou mapa de titulacions, un procés en què han de participar totes les universitats. La comissionada d'Universitats veu com una opció agrupar títols amb poca matrícula en una sola universitat.