Fa gairebé trenta anys, el director de Delicias turcas , però també d'Instinto basico , va realitzar una pel·lícula, Soldiers of orange, que exalta l'heroïcitat de la resistència holandesa davant de l'ocupació nazi durant la II Guerra Mundial. Recentment, després de vint anys de relació amb la indústria cinematogràfica nord-americana, Paul Verhoeven ha tornat a Holanda per mostrar una visió menys heroica (plena d'ombres, ambigüitats i traïcions) d'aquella resistència. Els temps són favorables a una revisió menys complaent d'aquells fets històrics? Això representa una mirada més complexa a aquella realitat? O, en la mesura que el film traspua un cert escepticisme moral, qualsevol acció s'acaba reduint a l'instint de supervivència?

En qualsevol cas, Verhoeven reconeix que, en relació amb els fets, s'ha permès la llibertat de la ficció en el moment de construir el guió amb Gerard Soeteman, autor del llibre homònim en què s'inspira la pel·lícula. Això vol dir que, assegura Verhoeven, hi havia una llibreta negra en què un advocat possiblement va anotar noms de col·laboradors i traïdors infiltrats a la resistència. I que, després de l'alliberament, l'advocat va ser assassinat i la llibreta va desaparèixer. Que va existir una cantant (més d'una) que, col·laborant amb la resistència, va convertir-se en una mena de Mata-Hari, que, actuant com a espia, va seduir un oficial nazi i que, arran d'una frustrada fuga de presoners, va ser acusada de traïció. Que també hi va haver un oficial nazi prou decent per negociar amb la resistència amb el propòsit d'evitar vessaments de sang, mentre que un altre participava en una xarxa que, fent-los creure que els ajudaven a fugir, matava jueus rics per quedar-se'n els diners. D'aquesta relació poden deduir-se els personatges del film. Verhoeven afirma que tots tenen referents reals, però que, pel que fa als fets, ha fet les variacions oportunes per al millor funcionament de la narració.

Ara bé, la llibertat de la ficció pot representar a la vegada l'assumpció de certes convencions narratives. Així, Verhoeven ho reconverteix tot en una aventura trepidant. No hi pot haver temps morts, sempre han de passar coses. Sense parar. Es fa difícil que l'espectador s'avorreixi, però tampoc té gaires oportunitats de reflexionar. A més, per crear i mantenir una intriga, la narració enganya, despista i amaga informació a l'espectador. Clàssic i, així, elegant en la manera de filmar, Verhoeven tampoc no renuncia als mecanismes d'identificació amb l'heroïna, la qual vol salvar, mentre que, arran de l'alliberament, mostra la crueltat de la població holandesa.